Usos de l’apòstrof: apostrofem o no apostrofem?

En aquesta nova entrada de recomanacions lingüístiques parlem de l’apòstrof, el signe ortogràfic que es fa servir en català i en altres llengües per marcar l’elisió d’alguna lletra i que consisteix en una coma volada (  ).

Què és l’apòstrof?

Per norma general, en català les formes de l’article definit (el, la) es converteixen en l’ davant de paraules que comencen en vocal o hac muda seguida de vocal (l’avió, l’ham, l’helicòpter, l’estació). També es pot apostrofar la preposició de (d’acció, d’acord, d’òxid) i els pronoms. Tanmateix, en aquesta entrada parlarem de l’article definit i de la preposició de.

L’ús de l’apòstrof amb l’article definit i la preposició de

Com en tota norma, hi ha un seguit d’excepcions i casos a banda de la norma general sobre l’ús de l’apòstrof que cal esmentar:

  1. Els mots femenins que comencen per u àtones (que no formen part d’una sílaba tònica), amb hac o sense, no apostrofen l’article la:

la universitat, la humanitat, la història, la institució

2. Tampoc s’apostrofa l’article la davant de paraules compostes com les següents, perquè l’accent del primer element és secundari:

la infraestructura, la intercontinental, la ultradreta

3. No s’apostrofa quan el so representat per i o u en aquestes paraules no és vocàlic, sinó amb valor semivocàlic ([j] o [w], respectivament):

el iode, el iogurt, el uombat, el iugoslau, de Huelva, el Iemen, la hiena

4. S’escriu la, sense apostrofar, en aquests tres casos: la ira, la host i la una (referit a l’hora). Tampoc s’apostrofa davant del nom de les lletres (la e, la u, de efa) ni en el cas del topònim neerlandès la Haia.

5. Davant manlleus començats per hac, no s’apostrofa si és aspiradael hawaià, la Helen. S’apostrofa si és hac muda: l’haixix, d’handbol, l’hoquei.

6. Manlleus començats per s seguida de consonant (es pronuncia precedida d’una e de suport): no s’apostrofa l’article femení la ni la preposició de, però sí l’article masculí:

la Scala de Milàde Stalinl’Sporting, l’striptease, la República Democràtica de Sri Lanka

l'apòstrof, apòstrof, apostrof, recomanacions llingüístiques, L'apòstrof

Canvis en la normativa

L’Ortografia catalana de l’IEC de l’any 2016 presenta un canvi respecte de la normativa anterior: abans l’article femení la no s’apostrofava davant de mots formats amb el prefix negatiu a-. S’escrivia, per exemple, la anormalitat per evitar la confusió entre l’anormalitat i la normalitat. La nova normativa considera que la representació gràfica d’aquests mots ja evita l’ambigüitat i que en la llengua oral, on si que hi podria haver confusió, ja es fa la distinció i es pronuncia l’article sencer, si cal. Per tant, mots com els següents ara s’han d’apostrofar:

l’anormalitatl’asèpsial’asimetrial’amoralitat.

Apostrofació davant de sigles i acrònims

L’apostrofació davant de sigles i acrònims és diferent en funció de la seva pronunciació:

  • Pronunciació sil·làbica: es llegeixen com qualsevol altra paraula i s’apostrofen o no d’acord amb les regles generals d’apostrofació dels mots sencers: l’INCAVIl’UCIl’UNICEFd’IVA, la UEFA.
  • Pronunciació lletra per lletra: si la sigla comença amb vocal, també es fa servir l’apòstrof d’acord amb la regla general, però si comença per àtona, no (la UdL, la ITV). Compte també si el nom de la primera consonant comença amb vocal (per exemple, LSDela-essa-de), perquè llavors sí que s’apostrofem: d’LSDl’FMIl’NBAd’FM.

L’apòstrof davant de símbols, números i altres marques tipogràfiques

Davant de cometes i cursiva se segueixen les normes generals d’apostrofació:

El polític va qualificar les acusacions de corrupció contra ell d’«inadmissibles». (citació de paraules textuals)

L’autor d’El Senyor dels Anells és J.R.R. Tolkien.

Això no obstant, no s’apostrofa davant de símbols (5 milions de €, el H és un gas molt volàtil), llevat dels de la rosa dels vents, que es tracten com si fossin sigles (tant bufa de l’E com de l’O)Tampoc apostrofarem quan es tracta d’un ús metalingüístic de la cursiva (El substantiu de atraure és atracció.). 

Davant de nombres i xifres, se segueix la norma general: l’u, l’1, l’onze, l’11, quarts d’onze.


Fonts: Ésadir, OptimotOrtografia catalana
Foto: Laëtitia Buscaylet

Molts, molts menys accents diacrítics

En aquesta entrada de recomanacions lingüístiques us recordem com ha quedat la normativa ortogràfica respecte dels accents diacrítics arran de la publicació de la nova Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans de 2016.

Però, què són els accents diacrítics?

Hi ha algunes paraules que es fan servir amb freqüència i que van accentuades malgrat que segons les normes d’accentuació no hi haurien d’anar. La funció d’aquest accent, anomenat accent diacrític, és distingir aquestes paraules d’altres que s’escriuen igual per tal d’evitar confondre-les.

Fins a l’esmentada reforma de l’any 2016, en català es comptaven 150 mots amb accent diacrític i es va passar a un total de 15, la qual cosa simplifica molt aquest aspecte ortogràfic.

ortografia catalana, IEC, accents diacrítics

Paraules amb accent diacrític

Aquestes són les paraules que encara conserven l’accent diacrític per tal de distingir-les d’altres amb significat diferent que s’escriuen igual:

: ‘benefici’, adverbi, conjunció, interjecció
be: ‘anyell’, nom de la lletra b

déu: ‘divinitat’ – Déu vos guard.
deu: ‘font’, nombre 10, verb deure, verb dar

és: verb ésser/ser
es: pronom feble, article salat, nom de la lletra en plural

: ‘part terminal del braç’
ma: possessiu

més: adverbi i adjectiu quantitatiu, ‘signe de la suma’
mes: ‘una dotzena part de l’any’, participi del verb metre, conjunció, possessiu

món: ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’
mon: possessiu

pèl: ‘vellositat’
pel: contracció de per el

què: pronom relatiu precedit de preposició, pronom interrogatiu, pronom exclamatiu, ‘quid d’una qüestió’
que: pronom relatiu no precedit de preposició, conjunció, adverbi i adjectiu quantitatiu

: verb saber
se: pronom feble

: adverbi afirmatiu, ‘afirmació’
si: pronom reflexiu o recíproc, conjunció, nota musical, ‘interior’

sòl: ‘superfície del terreny’
sol: astre, nota musical, ‘sense companyia’, verb soler, adverbi

són: verb ésser/ser
son: ‘acte o ganes de dormir’, possessiu, verb sonar (balear)

: verb tenir
te: pronom feble, ‘arbust’ i ‘infusió’, nom de la lletra t

ús: ‘acció d’usar’, verb usar (balear i alguerès)
us: pronom feble, nom de la lletra u en plural

vós: pronom fort
vos: pronom feble

Tingueu en compte que es conserva l’accent en plural dels mots següents: bénsdéuspèlsquèssís i sòls (però mansmons).

En canvi, segons l’Ortografia de l’IEC del 2016, no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots, com ara: adeuadeu-siaumarededeupregadeurodamona contrapelrepelentresolsubsol, etc. Però sí que s’accentuen aquests mots quan porten guionetdéu-vos-guard (substantiu), mà-llargpèl-raspèl-roig, etc.

Per tant, desapareix l’accent de paraules que tradicionalment en duien i també dels seus derivats, tinguin el significat que tinguin. Per exemple: botadona (dones), foramoltmoranet (besnetrebesnet), ossec,
socvens (venen), ves…   

Font: Optimot

Expressions per parlar del temps: tic-tac, tic-tac…

Aquesta setmana dediquem la nostra entrada sobre recomanacions lingüístiques a tractar expressions per parlar del temps i a resoldre els dubtes que se’n puguin derivar.

donar temps o tenir temps?

creu, noCrec que no em donarà temps d’acabar la feina durant el termini previst.

tic, ok, siCrec que no tindré temps d’acabar la feina durant el termini previst.

tic, ok, siCrec que no hi ha temps d’acabar la feina durant el termini previst.

No obstant això, l’expressió donar temps és correcta si hi ha algú que dona tempsLa professora no ens dona prou temps per acabar l’examen. Com vèiem en els exemples anteriors, si es tracta d’una oració impersonal, aquesta expressió no és correcta, sinó que s’ha de fer amb el verb haver-hi o amb una altra construcció.

Fer temps portar temps?

Feia temps que no ens vèiem. (construcció genuïna)

Portàvem temps sense veure’ns.

Fa temps que demano que adoptem un gos. (construcció genuïna)

Porto temps demanant que adoptem un gos.

Ambdues construccions estan acceptades i es fan servir per expressar la idea de duració o continuïtat en un temps determinat. Malgrat això, la construcció portar + expressió temporal és més recent i no tant genuïna en català com l’anterior.

expressions per parlar del temps, recomanacions lingüístiques, gos, temps

Fa molt temps o fa molt de temps?

Entre un quantitatiu (molt, gens, gaire…) i el nom que el segueix (temps), la preposició de a vegades és optativa, altres vegades és obligatòria i en alguns casos no s’ha d’usar.

  • Els quantitatius quemassamésmenys i gaire no van seguits de la preposició de

Tinc massa temps lliure.

No tinc gaire temps lliure.

M’agradaria tenir més/menys temps lliure.

Que temps lliure que tinc!

  • Hi ha una sèrie de quantitatius que demanen obligatòriament l’ús de la preposició de. Exemples: gens, una mica, un xic, un munt

 No tinc gens de temps per estudiar.

  • Els quantitatius següents admeten la preposició de abans del substantiu que els segueix:

quantQuant de temps que té! (o Quant temps que té!)
moltFa molt de temps (o Fa molt temps)
pocQueda poc de temps (o Queda poc temps)
tantAmb tant de temps lliure ens avorrim (o Amb tant temps lliure ens avorrim)
prouFa prou de temps (o Fa prou temps)
bastantTenen bastant de temps (o Tenen bastant temps)
força: Fa força de temps (o Fa força temps)

A l’hora d’escollir entre la construcció amb la preposició i la construcció sense la preposició, és recomanable optar per la que sigui habitual segons el propi parlar.

Abreviatures d’hores, minuts i segons

hora: h (i no h. 

minut: min (i no m, que és el símbol de metre; ni tampoc min.)

segon: s (i no s. ni seg.)

  • S’escriuen en minúscules i a continuació de la xifra que acompanyen, separats per un espai:

El nostre horari és de 9 h a 18 h.

  • Si especifiquem la part del dia, no farem servir el símbol:

Tanquem a les 6 de la tarda/ a les sis de la tarda. (però no a les 18 h de la tarda)

  • Si volem expressar hores dels dia amb minuts o segons, el punt o els dos punts són els signes que separen les hores dels minuts i aquests dels segons:

18.30 h o 18:30 h (i no 18,30 h)

18.30.05 h o 18:30:05 h (i no 18,30,05 h)

  • En canvi, entre els segons i les dècimes només hi pot haver una coma:

L’atleta ha fet un temps de 6.32.15,5 h.

Font: Optimot

Foto destacada: Heather Zabriskie
Foto gos: Angelina Litvin

Donar o fer, aquest és el dilema.

En aquesta nova edició de les nostres recomanacions lingüístiques us expliquem quan fer servir les formes correctes de donar o fer.

Donar o fer?

Sovint aquests dos verbs es fan servir de manera incorrecta en certes expressions. Hi ha, sobretot, una tendència cap a l’ús incorrecte de donar en comptes de la forma correcta amb fer:

* Donar un petó/una abraçada. > Fer un petó/una abraçada.

* Donar fàstic/ràbia/pena/vergonya. > Fer fàstic/ràbia/pena/vergonya.

* Donar un pas/un salt. > Fer un pas/un salt.

* Donar la impressió. > Fer la impressió o fer l’efecte.

No obstant això, hi ha casos en què les dues opcions són correctes amb el mateix significat:

Donar/fer una classe/conferència/xerrada/concert/ponència.

Donar/fer un tomb.

Donar/fer gelosia

Donar/fer ombra

En canvi, la forma verbal canvia de significat segons que s’utilitzi un o altre verb en algunes expressions com:

fer eixamples: ‘eixamplar un espai llevant-ne destorbs’

donar eixamples: ‘conferir llibertat d’acció a algú’

fer lloc: ‘llevar els destorbs d’un espai’

donar lloc: ‘originar’

I hi ha casos, en canvi, en què el verb correcte és donar:

* Fer una ullada/un cop d’ull. > Donar una ullada/un cop d’ull.

* Fer un clatellot/cop/bufetada/puntada de peu. > Donar un clatellot/cop/bufetada/puntada de peu.

donar o fer, recomanacions lingüístiques, donar un cop

Formes verbals i locucions genuïnes

* Donar el sol. > Tocar el sol.

* Donar un mareig. > Marejar-se, agafar/venir un mareig.

* Donar set/gana. > Fer venir set/gana.

* Donar la calefacció. > Engegar la calefacció.

* Donar-li (a una tecla). > Prémer/pitjar una tecla.

* Donar-se la volta. > Girar-se/tombar-se.

* Donar-se bé una cosa a algú. > Tenir-hi traça/la mà trencada, ser el seu fort, tenir facilitat…

Donar o donar de?

En català, les expressions donar menjar, donar beure i donar mamar s’escriuen sense de. Per tant, no és correcte dir *donar de menjar/beure/mamar.

Dongui o doni? Dongués o donés?

Pel que fa a la conjugació, el verb donar segueix el model del verb cantar. Quan es forma el subjuntiu d’aquest verb no s’afegeix el so de g a l’arrel.

Així, les formes del present de subjuntiu són: donidonisdonidonemdoneudonin; i les de l’imperfet de subjuntiu són: donésdonessisdonésdonéssimdonéssiudonessin.

Fonts: Ésadir, Optimot

Foto destacada: Mar Cerdeira
Foto: Hermes Rivera

Errors habituals: quan, quant, tan, tant

Comencem l’any amb una nova entrada sobre recomanacions lingüístiques i us parlem dels usos de quan, quant, tan, tant així com també d’altres expressions amb aquestes paraules.

Quan o quant?

Totes dues formes són correctes, però tenen usos diferents.

Quan és un adverbi de temps amb una única forma invariable que fa referència a un moment concret en el temps:

Quan vas adoptar el teu gos?

En canvi, quant pot funcionar com un adjectiu, com un pronom i com un adverbi i presenta flexió de gènere i nombre: quant, quanta, quants, quantes.

Com a adjectiu significa “quina quantitat de o quin nombre de”.

Quants gossos tens a casa?

Si quant no va acompanyat de cap nom, sinó que en substitueix un, funciona com un pronom amb el mateix significat.

Quants en voldries tenir?

En un registre més formal o literari, quant també pot funcionar com un adverbi de quantitat amb el significat de “en quina mesura”.

Quant gran fou la meva joia en veure aquell gosset!

Cada quan o cada quant?

Quan la frase equival a “quina quantitat de temps” però elidim la paraula temps, haurem de fer servir quant.

Cada quant vas al gimnàs? (Equival a Cada quant temps vas al gimnàs?).

En canvi, en els casos en què l’expressió no equival a “cada quant temps”, sinó que es tracta d’una oració subordinada de temps, ha d’anar introduïda per quan.

Vaig al gimnàs cada quan puc. (No podem dir *cada quant temps puc).

Quant a, en quant a i quant fa a

La formes *en quant a i *quant fa a no són correctes en català. Hi ha diverses maneres d’introduir un tema que volem tractar, com ara amb pel que fa a, a propòsit de, pel que respecta a, quant a, etc. Quant a es fa servir sobretot en contextos formals, però cal evitar fer-ne un ús abusiu.

Sempre i quan

L’expressió sempre i quan no és correcta en català. Per expressar una condició haurem de dir sempre que o fer servir la conjunció si quan el verb és en indicatiu.

Aniré al gimnàs, sempre que no plogui.

Aniré al gimnàs, si no plou.

Quant més i quant menys

Quant més i quant menys no són correctes en català. Per expressar que el grau d’un valor va en funció del grau d’un altre hem de fer servir les expressions com més i com menys.

Com més pastissos menjo, més m’agraden.

Com menys vaig al gimnàs, més em costa de tornar-hi.

Tan o tant?

Tan és un adverbi i, per tant, no pot anar mai sol, sempre ha d’anar acompanyat d’un adjectiu o d’un altre adverbi.

quan, quant, tan, tant

Els gats són tan bonics!

Dormen tan profundament que em fan enveja.

En canvi, tant pot ser un adjectiu o un adverbi. Si és un adjectiu, ha d’acompanyar un nom i hi ha de concordar en gènere i nombre.

No entenc com pots tenir tants animals a casa.

Si tant és un adverbi, pot complementar un verb.

Han jugat tant que ara estan esgotats.

També serveix per introduir dos elements idèntics, ja siguin noms, adjectius o adverbis.

M’agraden tant els gossos com els gats.

Els gossos, tant grossos com petits, m’agraden tots.

De tant en tant, de tant en quan, de quan en quan

L’expressió correcta per referir-se a una freqüència indefinida, a intervals, és de tant en tant. No són correctes les formes *de tant en quan ni *de quan en quan.

De tant en tant el gos em porta la pilota per jugar.

Fonts: Ésadir, Optimot

Com s’escriuen les adreces en català?

En aquesta entrada sobre recomanacions lingüístiques us recordem com escriure les adreces correctament.

Les adreces postals

Malgrat que cada cop s’escriuen menys cartes (potser només la que enviem a Ses Majestats els Reis Mags d’Orient), a més d’un ens convindria recordar com s’escriuen les adreces correctament. Com s’abrevien els noms dels carrers? Hi va coma entre el número de l’edifici i el de la planta? I per abreviar els ordinals, s’escriu 1r o 1er?

Us solucionem aquests i tots els dubtes sobre com s’escriuen les adreces a continuació.

Noms dels carrers

En general, es recomana escriure sencers els noms de les vies urbanes, tot i que si es tracta de textos molt sintètics com ara formularis, es poden abreujar de la manera següent:

avinguda: av.

carrer: c., c/

carreró: cró.

carretera: ctra.

passatge: ptge.

passeig: pg.

plaça: pl.

rambla: rbla.

ronda: rda.

travessera: trav.

S’escriuran amb majúscula inicial si van després d’un punt o al començament de línia.

recomanacions lingüístiques, adreces

Entre la denominació referida al tipus de via (carrer, plaça, avinguda…) i la denominació específica de la via escriurem normalment la preposició de i, si cal, també l’article.

Plaça del Blat

Ronda de Sant Antoni

No obstant això, no farem servir la preposició de si la denominació pròpia de la via és un adjectiu (plaça Reial) i serà opcional per a la versió abreujada (rda. del Guinardó o rda. Guinardó).

Els ordinals

En les adreces hi consten números ordinals abreujats que es refereixen al número de l’edifici, de la planta i de la porta del replà. Els ordinals s’abreugen amb el número i la última lletra del nom desplegat. El punt després de la lletra és optatiu (1r o 1r., 2n o 2n., o 5è.). L’abreviatura de sense número és s/n.   

Pel que fa a les comes, cal separar el nom del carrer del número de l’edifici i aquest del número de la planta: Balmes, 195, 7è 2a.

Font: Optimot

Verbs amb eix: conec o coneixo, lluu o llueix, acut o acudeix?

En aquesta entrada sobre recomanacions lingüístiques, us presentem alguns aspectes que cal tenir en compte per tal d’evitar errors habituals en les formes d’alguns verbs amb eix o sense aquesta partícula.

1. Conec o coneixo?

La primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs aparèixer, conèixer, desconèixer i reconèixer són: aparec, conec, desconec i reconec, respectivament.

A vegades, adoptant la conjugació d’altres verbs similars que acaben en –o en la primera persona del present d’indicatiu, com ara créixer (creixo),  merèixer (mereixo), néixer (neixo), etc., se senten les formes incorrectes *apareixo, *coneixo, *desconeixo i *reconeixo.

L’error també s’observa en altres formes verbals a part del present d’indicatiu, com ara en el present de subjuntiu (*coneixi, *coneixis) i l’imperfet de subjuntiu (*coneixés, *coneixessis). Les formes correctes són conec, conegui, coneguis, conegués i coneguessis, respectivament.

2. Lluu o llueix?

Totes dues formes del verb lluir són correctes, però tenen significats diferents.

Les formes sense l’increment –eix– (lluu, lluen, lluï…) s’usen quan lluir significa ‘aparèixer lluminós’. Per exemple: Els ulls del gat lluen en la foscor, Com lluen els estels!

recomanacions lingüístiques, verbs amb eix

En canvi, les formes amb l’increment –eix– (llueix, llueixen, llueixi…) s’usen quan lluir té els significats figurats següents:

1. ‘Mostrar’. Per exemple: No llueix tot el que sap, Tens un vestit preciós i no el llueixes.
2. ‘Tenir èxit’. Per exemple: En el moment de l’entrevista vull que t’hi llueixis.
3. ‘Fer-se notar’. Per exemple: El ram de flors del racó llueix molt.   

3. Acut o acudeix?

Alguns verbs de la tercera conjugació (acabats en –ir) es poden conjugar indistintament com servir o com dormir. Les persones primera singular (jo), segona singular (tu), tercera singular (ell/ella) i tercera plural (ells/elles) del present d’indicatiu, del present de subjuntiu i de l’imperatiu tenen dues formes, l’una amb –eix– i l’altra sense.

Per tant, com que són correctes ambdues formes, amb -eix- i sense, són verbs purs i incoatius alhora. És el cas de: acudirarrupirbrunzirconsumirescollirmentirpercudir i presumir.

Exemples:

No se m’acut/se m’acudeix la solució per al problema.

Les abelles brunzen/brunzeixen.

Ja saps que no m’agrada com presums/presumeixes d’aquesta manera.

Font: Optimot

S’escriuen junts o separats? Alhora, almenys i potser

Aquesta setmana a recomanacions lingüístiques: si dubteu sobre la diferència entre alhora/a l’hora, almenys/al menys i potser/pot ser, en aquesta entrada us n’expliquem els usos perquè sapigueu quan s’han d’escriure junts o separats.

Alhora o a l’hora?

  • Alhora és un adverbi que significa «al mateix temps».

Cuinava i, alhora, mirava la tele. No m’estranya que es cremés el dinar.

No obstant això, l’expressió al temps que no és correcta per expressar simultaneïtat.

*Acomiaden treballadors al temps que els directius s’apugen el sou.

Acomiaden treballadors i, alhora/al mateix temps, els directius s’apugen el sou.

  • A l’hora és una construcció formada per la preposició a, l’article i el nom hora i té un significat literal.

Truca’m després de l’hora de sopar.

A l’hora de rentar els plats sempre desapareix.

Almenys o al menys?

  • Almenys és un adverbi i significa «si més no», «com a mínim», «pel cap baix».

Almenys me’n podries donar una mica, no?

Almenys en vam treure un empat, del partit d’ahir.

  • Al menys és una construcció formada per la contracció de la preposició a i l’article el i l’adverbi menys.

Li has anat a preguntar al menys indicat de tots.

També trobem aquesta construcció amb el significat de «el mínim possible”, tot i que hi ha alternatives d’ús més habitual.

Procurarem posar la música al menys forta possible.

Procurarem posar la música com més fluixa millor.

Procurarem posar la música tan fluixa com sigui possible.

Potser o pot ser?

  • L’adverbi potser es fa servir per expressar probabilitat i equival a possiblement, probablement.

Potser convindria que el traguessis a passejar.

junts o separats, recomanacions lingüístiques, alhora, potser, almenys

Potser encara no han arribat a casa i per això no contesten.

  • Pot ser està format per la tercera persona del singular del verb poder i la forma en infinitiu del verb ser.

Pot ser que suspengui l’examen perquè no he estudiat gaire.

Cal tenir en compte que l’adverbi potser no admet el verb en subjuntiu. En canvi, amb el verb poder sí que es pot fer servir el subjuntiu, precedit sempre de la conjunció que.

*Potser plogui demà. > Potser plourà demà./ Pot ser que plogui demà.

En un registre col·loquial, es fa servir la construcció potser que + subjuntiu per expressar un suggeriment. Per exemple:

Potser que afluixis!
Potser que fem un pensament…

Font: Optimot.

Com s’escriuen les dates en català correctament?

Us portem una nova entrada sobre recomanacions lingüístiques i avui hem decidit fixar-nos en com s’escriuen les dates en català.

Parlem del temps: les dates i altres expressions temporals

A l’hora de parlar sobre dates en català ens poden sorgir molts dubtes. Les escrivim amb números o lletres? És correcte «de 2005» o hauria de ser «del 2005»? Hem de dir «cap als anys noranta» o «cap els anys noranta»?

En aquesta entrada us resolem aquests dubtes i us detallem les convencions gràfiques existents per tal d’escriure les dates en català correctament.

Escriure la data completa

L’ordre habitual en català per escriure la data completa, per exemple en cartes, és dia, mes i any: el dia amb xifres, el mes amb lletres i l’any amb xifres completes. Els mesos s’escriuen en minúscula i l’any no ha de portar el punt del miler.

11 de setembre de 1714

Malgrat això, en un context internacional, les normes ISO (International Organization for Standardization) segueixen el criteri d’especificar primer els períodes de temps més llargs amb el format aaaa-mm-dd (és a dir, any-mes-dia). Per exemple: 2012-09-27. Només s’ha d’optar per aquest model en documents de caràcter científic o tècnic d’abast internacional.

La data abreviada

Si ens cal una forma abreujada per a formularis, gràfics, etc., podem escriure la data amb xifres. En aquest cas, el més habitual és separar les datacions amb punts sense espais, tot i que també es poden fer servir els guionets o la barra inclinada.

9.11.2015 o 9.11.15

9-11-2015 o 9-11-15

9/11/2015 o 9/11/15

En aquest cas, l’any es pot escriure sencer o només les dues últimes xifres, però no és correcte marcar-ho amb un apòstrof i es recomana afegir un 0 a les xifres inferiors a 10 per als dies i els mesos en la forma abreviada.

*L’any ’89.

06.05.1989

És correcte, també, escriure el mes amb xifres romanes.

20-V-92

dates en català, calendari, recomanacions lingüístiques

Dècades

Si es fa servir l’expressió «els anys …», «a la dècada dels anys…» o «a la dècada dels…», l’any s’escriu amb lletres.

Els anys seixanta.

A la dècada dels anys seixanta.

A la dècada dels seixanta.

Això no obstant, si fem servir l’expressió «a la dècada de + número de l’any», l’any s’escriu amb xifres.

A la dècada de 1960.

Dates assenyalades

Tot i que habitualment escriurem les dates amb xifres, quan parlem de dates assenyalades, pot ser que la tradició n’hagi consolidat l’escriptura amb lletres:

L’Onze de Setembre (en majúscules perquè és el nom propi per a la Diada)

Els nombres que s’apostrofen quan s’escriuen amb lletres, també s’apostrofen quan els escrivim amb xifres.

L’11-S

Preposicions a les dates

  • De o del davant de l’any

Hem de posar o no l’article el entre la preposició de i la xifra de l’any? Ambdues opcions són correctes, però per al llenguatge administratiu i jurídic es recomana la forma sense l’article i, en tot cas, els usos han de ser coherents al llarg d’un mateix text.

23 d’abril de 2017/ 23 d’abril del 2017

De 1936 a 1939/ del 1936 al 1939

  • Cap a i fins a

Davant de dates i altres expressions temporals amb cap i fins farem servir la preposició a:

Cap a 1980/ cap al 1980/ cap a l’any 1980

De 1789 fins a 1799/ Del 1789 fins al 1799

Abans o després de Crist

Les abreviatures en català corresponents a abans o després de Crist són aC i dC, sense punts. Els segles s’escriuen amb números romans i l’abreviatura corresponent és s.

s. V aC

Fonts: Optimot, ésAdir.

Quan hem d’escriure perquè o per què?

Encetem la sèrie sobre recomanacions lingüístiques aclarint els possibles dubtes sobre quan hem d’escriure perquè o per què. En aquesta entrada us n’expliquem els usos i les diferències i us donem estratègies per evitar confondre’ls.

Perquè

El perquè escrit junt pot funcionar com una conjunció o com un substantiu, però no el podem fer servir en oracions interrogatives. Com a conjunció pot tenir valor causal o final:

  • Conjunció amb valor causal (equival a ja que)

Hi vaig perquè m’agrada.

Ho he dit perquè volia saber com reaccionaries.

  • Conjunció amb valor final (equival a a fi queamb la finalitat que per tal que)

Els seus pares van venir perquè ella els ensenyés el pis nou.

Els va enviar el currículum perquè el tinguessin en compte en el procés de selecció.

  • Nom precedit d’article (el perquè). Equival a la raó o la causa.

No me’n va saber dir el perquè.

Em va dir que m’explicaria el perquè de la seva decisió en privat.

Per què

El per què separat es fa servir per introduir oracions interrogatives, ja siguin directes o indirectes i equival a per quina raó:

Per què em mires d’aquesta manera?

perquè o per què, recomanacions lingüístiques

Li vaig preguntar per què no havia avisat que faria tard.

També s’escriu separat quan funciona com un pronom relatiu i equival a pel qualper la qualpels quals o per les quals:

No saben el motiu per què es va enfadar. (pel qual)

Aquestes són les raons per què hauries d’anar a la universitat. (per les quals)

Per a què

En molts casos per a què té un significat similar al per què interrogatiu però amb un matís diferent:

—Per a què cuines tant de menjar? (amb quina finalitat)

—Perquè me’n sobri per a un altre àpat.

—Per què cuines tant de menjar? (per quina raó)

—Perquè no he calculat bé les quantitats de la recepta.

Un altre ús poc habitual de per a què és quan funciona com a pronom relatiu i equival a per al qualper a la qualper als quals o per a les quals:

L’empresa per a què treballo té un nou director general. (per a la qual)

El centre per a què demaneu accés té poques places. (per al qual)

No tenir per què + infinitiu

Aquesta construcció és poc genuïna en català i és recomanable substituir-la per d’altres com:

*No tens per què venir. > No cal que vinguis./ No has de venir per res.

Com + perquè

En català aquesta expressió no és correcta i s’ha de fer servir només perquè:

*Estic massa nerviós com perquè em surti bé l’examen. > Estic massa nerviós perquè em surti bé l’examen.

I ara, a posar-ho en pràctica!

Font: Optimot