Roadtrip cinematogràfic cap. 5: cinema llatinoamericà

Després de passar per Rússia, canviem d’aires i ens n’anem de roadtrip per Llatinoamèrica. El cinema llatinoamericà és molt ric i complex, i ens ha costat triar un sol país, així que ens fixarem en el cinema de tota la regió mitjançant un tema en comú: pel·lícules de viatges. Així doncs, us oferim aquest recull de set road movies ambientades a Amèrica Llatina, perquè marxeu de viatge sense sortir de casa i us animeu a visitar nous racons del planeta!

 

1. Diarios de motocicleta (2004)

Comencem amb una pel·lícula de Walter Salles protagonitzada per Gael García Bernal i Rodrigo de la Serna Chevalier. En aquesta pel·lícula biogràfica recorrem Argentina, Xile, Perú, Colòmbia i Veneçuela guiats per Che Guevara i Alberto Granado. Els dos joves amics emprenen un viatge des de Buenos Aires en moto amb l’objectiu de conèixer el continent. Aquest viatge els portarà a recórrer pobles i regions que desconeixien, i gràcies a això prendran consciència de les injustícies i les marcades diferències entre classes socials que encara afecten la regió. La pel·lícula es basa en les notes de viatge que el Che va escriure entre 1951 i 1952.

 

2. Y tu mamá también (2001)

Gael García Bernal també protagonitza, juntament amb Diego Luna i Maribel Verdú, aquest clàssic del cinema llatinoamericà. Luisa és una dona espanyola deprimida que se’n va de viatge a la costa de Mèxic amb dos adolescents mexicans, Tenoch i Julio. Durant tot el viatge veiem com, a poc a poc, les tensions i els conflictes entre els dos adolescents s’acumulen i el viatge els acaba canviant la vida. Aquesta pel·lícula està dirigida per Alfonso Cuarón, que recentment va guanyar el seu segon Oscar al millor director per Roma, pel·lícula ambientada al Mèxic dels anys 70 i que també val molt la pena veure.

 

3. Qué tan lejos (2006)

Aquesta pel·lícula equatoriana, primer llargmetratge de Tania Hermida, narra el viatge d’Esperanza (Tania Martínez), una turista espanyola, i Tristeza (Cecilia Vallejo), una estudiant equatoriana. Les dues dones es coneixen per casualitat en un autobús en direcció a Cuenca, ciutat que volen visitar per motius diferents. A causa d’una vaga nacional no poden continuar el trajecte, així que emprenen un viatge alternatiu en què faran noves amistats i es retrobaran amb elles mateixes. Aquesta pel·lícula es va rodar en vuit províncies equatorianes diferents, i mostra la varietat i la bellesa dels diversos paisatges i pobles del país.

 

4. El abrazo de la serpiente (2015)

A El abrazo de la serpiente, de Ciro Guerra, ens endinsem de ple en l’Amazones sota el guiatge de Karamakate, xaman i últim supervivent del seu poble. La pel·lícula mostra com, en dues ocasions (1909 i 1940), Karamakate acompanya dos científics a la recerca de la yakruna, una planta sagrada. La pel·lícula mostra imatges exuberants de l’Amazones, però també adreça els conflictes que l’afecten, com ara la destrucció de la selva i els desplaçaments forçats dels pobles originaris, temes més actuals que mai.

Convé destacar que El abrazo de la serpiente és la primera pel·lícula colombiana nominada a un Oscar i ha estat aclamada per la crítica internacionalment. Si en voleu saber més, us recomanem llegir aquesta entrevista amb els dos actors que interpreten Karamakate.

 

5. La sal de la Tierra (2014)

Aquest documental explora la vida i l’obra del fotògraf brasiler Sebastião Salgado. La pel·lícula no només se centra en Brasil (Salgado, al llarg de 40 anys de trajectòria professional, ha fotografiat tot el planeta), però el país sí que hi té una importància especial. Entre les imatges de Brasil que podem veure-hi, destaquen algunes de les fotografies més conegudes de Salgado, com ara les del reportatge que va fer a les mines d’or de Serra Pelada. També coneixerem un dels projectes més recents del fotògraf, Genesis, homenatge al planeta i a la natura salvatge que encara hi resisteix. Actualment, Salgado encapçala una iniciativa per recuperar i conservar l’Amazones i hi ha centrat els seus últims treballs fotogràfics. Podeu veure’n una mostra a Voces de la Amazonia.

 

6. Central do Brasil (1998)

Continuem a Brasil amb aquest clàssic del cinema llatinoamericà dirigit per Walter Salles. A Central do Brasil coneixem la Dora (interpretada magistralment per Fernanda Montenegro), una mestra retirada que es dedica a escriure les cartes que li dicten analfabets a l’estació central de Rio de Janeiro. Dora és una dona freda i distant, però un dia tot canvia: una de les seves clientes mor atropellada i el seu fill petit es queda tot sol a l’estació. En conflicte amb el seu egoisme i distanciament inicial, Dora decideix començar un viatge a través de Brasil amb el nen per reunir-lo amb el seu pare, que viu en una província llunyana.

 

7. 180° South (2010)

Finalment, visitarem alguns dels paisatges més espectaculars de Llatinoamèrica gràcies al surfista i fotògraf estatunidenc Jeff Johnson. En aquest documental, Johnson emprèn un viatge per mar des de Seattle cap a la Patagònia, passant per l’illa de Pasqua i altres indrets impressionants. Si us agraden els esports d’aventura i la natura, no us el podeu perdre!

 


Us ve de gust veure més cinema llatinoamericà? Consulteu aquest llistat de 30 pel·lícules llatinoamericanes imprescindibles! I si voleu continuar coneixent la regió, podeu fer-ho llegint algun dels llibres que recomana el periodista Jon Lee Anderson.

Necessiteu fer una traducció al castellà de Mèxic o al d’Argentina? O potser al portuguès de Brasil? Recordeu que ens adaptem al màxim a les vostres necessitats, així que ens podeu indicar quina variant lingüística necessiteu. Poseu-vos en contacte amb nosaltres i us ajudarem a aconseguir la traducció que voleu!

 

 

 

Roadtrip cinematogràfic cap. 4: cinema rus

Una setmana més continuem el nostre viatge a través del cinema. Si l’escala anterior va ser a França, avui arribem a Rússia. A Ampersand som grans admiradors de la cultura russa i, per descomptat, el cinema rus no n’és l’excepció.

La influència de Hollywood sovint ens fa oblidar que hi ha vida més enllà de les seves fronteres. Tanmateix Rússia (o en el seu moment la Unió Soviètica) ha fet contribucions cabdals al cinema. Tot seguit us expliquem quines són les pel·lícules russes i soviètiques que trobem imprescindibles.

Alguns clàssics del cinema soviètic

cinema ruscinema ruscinema rus

Per començar proposem una pel·lícula que fins i tot ha estat considerada la millor de la història del cinema: Bronenóssets Potiomkin (El cuirassat Potemkin, 1925), de Serguei Eisenstein. Basat en fets reals, aquest drama històric narra el motí dels mariners del cuirassat Potemkin i la revolta que això provoca a la ciutat d’Odessa. L’escena de les escales (que podeu veure aquí) és una de les més conegudes i homenatjades del cinema.

La segona recomanació és un drama bèl·lic: Letiat juravli (Les grues volen, 1957), de Mikhaïl Kalazotov. Premiada amb la Palma d’Or del Festival de Cannes el 1958, explica la història de Borís i Verònica, una parella d’enamorats que es veuen obligats a separar-se en esclatar la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula mostra com aquesta guerra va afectar durament la societat soviètica. La podeu veure en castellà amb el títol Cuando pasan las cigüeñas. Sí, ja sabem que les grues i les cigonyes no són el mateix ocell, però la traducció no és una ciència exacta!

Convé destacar un altre clàssic del cinema soviètic, també premiat al Festival de Cannes (en aquest cas amb el Premi Especial del Jurat), que és Solaris (1972). Dirigida per Andrei Tarkovski, Solaris és un drama de ciència ficció basat en la novel·la de l’escriptor polonès Stanislaw Lem. Un psicòleg és enviat al planeta Solaris per descobrir què els ha passat als científics de l’estació que hi ha instal·lada. Allí es trobarà atrapat en una realitat paral·lela. Preciosa reflexió filosòfica sobre la comunicació i les relacions humanes.

Grans pel·lícules del cinema rus

Cinema ruscinema rus

La primera pel·lícula posterior a la Unió Soviètica que us recomanem és Utomliónnie sólntsem (Cansats pel sol, 1994). Un coronel de l’exèrcit rus passa tranquil·lament l’estiu amb la família quan rep la visita inesperada d’un vell conegut. Aviat descobreix les intencions que amaga. Estrenada amb el títol Cremat pel sol,  aquest film de Nikita Mikhalkov és una denúncia de les purgues estalinistes. Va rebre diversos premis, com el Gran Premi del Festival de Cannes i l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

A continuació, podem recomanar Russki Covtxeg (L’arca russa, 2002), d’Aleksandr Sokúrov. Rodada en una única seqüència de més de 90 minuts al Palau d’Hivern de Sant Petersburg (avui dia, el museu Ermitage), ens porta a fer un recorregut per 300 anys de la història de Rússia. Sens dubte, una de les pel·lícules russes més especials d’aquest segle.

Un dels directors més destacats dels últims anys és Andrei Zviagintsev. Si bé totes les seves obres són recomanables, ens ha agradat sobretot Leviatan (2014). En un poblet de la costa del mar de Barentsz, en Kolia haurà de lluitar contra l’alcalde, que pretén apropiar-se del seu terreny. Segurament un dels futurs clàssics del cinema rus. El podeu veure aquí.

I per acabar…

cinema rusCom que no sempre tenim ganes de veure pel·lícules profundes, volem parlar-vos d’una comèdia soviètica: Ironia sudbí ili s liogkim parom (La ironia del destí o gaudeixi del seu bany, 1975), d’Eldar Riazànov. Aquest títol té l’honor de ser una de les pel·lícules més vistes del cinema soviètic… de la nit de cap d’any. Després de passar el cap d’any bevent amb els amics en una sauna, en Ievgueni acaba en un avió rumb a Leningrad. Creu que encara és a Moscou, en un carrer igual que el seu i un edifici igual que el seu on tenen lloc tot d’embolics.

Tampoc volem oblidar-nos dels nens, així que per concloure us deixem en darrer lloc un curtmetratge d’animació: Iogik v tumane (L’eriçó a la boira, 1975), de Iuri Norxtein, basat en un conte de Serguei Kozlov. L’any 2003 va ser considerada la millor pel·lícula d’animació de tots els temps al Festival d’Animació de Laputa, al Japó. No patiu per no entendre-la: està subtitulada en castellà!

Si aquesta selecció us ha fet venir ganes de veure més pel·lícules russes, al web de Russia Beyond us en recomanen 100. Però si el que us ve de gust és anar a Rússia, podeu consultar la nostra guia de rus per a viatgers.

I si ja heu tornat a la feina i necessiteu una traducció del rus o d’algun altre idioma, poseu-vos en contacte amb nosaltres. Us farem un pressupost sense compromís.

Roadtrip cinematogràfic cap. 3: cinema francès

Després de passar per Orient tornem a Europa perquè a la nostra llista no hi pot faltar el cinema francès, i no se’ns acut res millor que un viatge per carretera per conèixer el país. Vins, formatges, postres, camps de lavanda, la imponent costa atlàntica… Per això us proposem viatjar des del sofà amb el cinema, tant cinema francès com ambientat a França. Es tracta d’una selecció espontània sense cap més pretensió que sigui cinema fresc, d’estiu.

Cinema francès: Paris, mon amour

Comencem per la capital. Si hi ha un lloc on s’han ambientat multitud de pel·lícules, aquest és París.cinema francès I si hi ha una pel·lícula francesa d’aquest segle on la ciutat sigui gairebé tan protagonista com els seus actors aquesta és Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (Amélie)D’una bellesa estètica encisadora, Amélie ens passeja pels carrers empedrats de Montmartre tot buscant un home misteriós. Una altra manera de conèixer un París fabulós és acompanyats de Woody Allen i la seva pel·lícula Midnight in Paris. No és cinema francès, però té cabuda en aquesta selecció. De fet, ens ha fet recordar Paris-Manhattan (París-Manhattan), de la directora Sophie Lelluche. Una comèdia per passar una bona estona.

Jolie campagne!

França és molt més que París, o sigui que ens allunyem una mica de la capital per gaudir dels magnífics paisatges de Val-d’Oise a Médecin de campagne (Un doctor al camp). Val a dir, però, que l’escenari bucòlic per excel·lència del cinema francès és a la Provença. Fins i tot ho afegim al títol com a reclam: Le fils de l’épicier (Un estiu a la Provença). Hollywood també se n’ha aprofitat i hi ha situat algunes històries de «tornar a començar» com A Good Year (Un bon any) o French Kiss.

L'ArnacoeurEns quedem en aquesta part del país, però canviem totalment d’escenari i anem a Marsella en Taxi (l’original, eh?). I si busqueu un ambient més luxós podem passar per la Costa Blava amb L’Arnacoeur (Els seductors). El títol inclou un joc de paraules amb estafador (arnaqueur) i cor (coeur). Us podeu imaginar fàcilment la trama. Les illes troben el seu propi espai en aquesta selecció amb l’intimista Au cul du loup (Una casa a Còrsega).

Canviem de gènere. Si us ve de gust un documental us recomanen Être et avoir (Ser i tenir), que mostra la vida en una escola rural unitària al bell mig de França. A Saint-Étienne-sur-Usson, concretament, un poblet de muntanya.

Paris dessiné

Tampoc no ens oblidem de la canalla. El cinema francès té un bon grapat de pel·lícules de dibuixos animats ambientades a París, com ara Ratatouille o Ballerina. Hem volgut deixar per al final Disney i The Hunchback of Notre Dame (El geperut de Notre-Dame). Desitgem que la Nostra Senyora de París sigui restaurada aviat i puguem visitar-la més enllà d’una pantalla de cinema.

cinema francès

Si, a més de veure pel·lícules franceses, necessites una traducció de francès, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres perquè et preparem un pressupost a mida.

Roadtrip cinematogràfic cap. 2: cinema xinès

A Ampersand som molt fans de la Xina, ja ho sabeu. I també deveu saber que a l’estiu ens agrada «viatjar» a altres països a través de temes concrets. En altres anys hem tocat la gastronomia xinesa i us hem ofert un vocabulari de supervivència per a viatgers, i aquest any us volem parlar del cinema xinès.

Així, doncs, després de parlar sobre el cinema alemany a l’entrada anterior, marxem cap a l’est i fem parada a la Xina. Segur que coneixeu alguns dels directors més famosos del cinema xinès, com ara Zhang Yimou, Chen Kaige, Wong Kar-Wai o Ang Lee. Avui, doncs, us parlarem de les nostres pel·lícules xineses preferides, incloent una gran pel·lícula filmada a la Xina per Bertolucci.

Cinema xinès - El último emperador
El último emperador

El último emperador (1987)

Comencem amb aquesta magnífica pel·lícula de Bernardo Bertolucci. Protagonitzada per John Lone i Joan Chen, El último emperador descriu el final de la dinastia Qing, la darrera dinastia xinesa. Es va rodar a la Ciutat Prohibida de Pequín, en un escenari magnífic, i incorpora una banda sonora original de luxe composta per Ryuichi Sakamoto, David Byrne i Cong Su. No us ha d’estranyar, doncs, que guanyés 9 Oscars l’any 1987, incloent el de Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Música.

La linterna roja (1991)

Aquest és un dels primers productes del tàndem Zhang Yimou (director) – Gong Li (actriu) que van arribar a casa nostra. A La linterna roja, basada en una novel·la del conegut autor Su Tong, Gong Li és una noia de 19 anys que fan casar amb un home de 50 anys que ja té… 3 dones. Així, doncs, en aquesta història veiem la rivalitat que hi havia entre dones d’un mateix senyor a la Xina de principis del segle XX i la vida que es feia a les cases de les classes socials amb més recursos.

Adiós a mi concubina (1993)

Chen Kaige és un altre dels directors més coneguts de la Xina. Amb Adiós a mi concubina, Chen ens porta al món de l’opera xinesa al Pequín de 1925. En aquella època, tots els personatges, fins i tot els femenins, els representaven homes. Aquesta història, doncs, ens parla dels nois que han de fer aquests personatges femenins. La pel·lícula va tenir una bona acollida a Europa i va guanyar la Palma d’Or de Cannes l’any 1993.

Cinema xinès - Adiós a mi concubina
Adiós a mi concubina

¡Vivir! (1994)

A ¡Vivir!, pel·lícula de Zhang Yimou, amb l’actuació de Gong Li i basada en la novel·la homònima de Yu Hua, veiem l’evolució d’una família des de la dècada de 1940 fins a la de 1970: la fundació de la república popular, les èpoques de la fam, el Gran Salt Endavant… En definitiva, en aquesta obra mestra del cinema xinès hi trobareu condensada una bona part de la història de la Xina.

La ducha (1999)

La ducha, dirigida per Zhang Yang, ens porta a una Xina que està desapareixent, la dels antics barris de les ciutats grans. En aquest cas, el director ens porta a uns banys públics de Pequín on veurem la vida de barri i l’activitat que hi ha en instal·lacions com aquestes. Al mateix temps, veurem com tradició i modernitat es contraposen entre l’amo dels banys i el seu fill gran. Tendra i íntima, val molt la pena.

La ducha

Tigre y dragón (2000)

Amb Tigre y dragón Ang Lee, director taiwanès, recupera un dels gèneres més populars del cinema xinès: les històries d’arts marcials. En aquest cas, Lee compta amb l’actuació d’un actor i una actriu molt coneguts: Chow Yun-Fat i Michelle Yeoh. Es tracta d’una pel·lícula molt completa, amb uns efectes especials que us faran oblidar les pel·lícules antigues de guerres i espadatxins. Per altra banda, si voleu conèixer més pel·lícules d’Ang Lee, proveu Beber, comer, amar, on el menjar xinès té un gran protagonisme.

Memorias de China (2004)

A Memorias de China Un noi atropella un gosset, i la noia sorda que n’és la propietària li clava un bon cop al cap. Sembla un inici de pel·lícula una mica estrany, però a partir d’aquí el director Xiao Jiang ens porta enrere per descobrir la relació que hi ha entre tots dos. Així mateix, sabrem per què la noia és sorda, i tot això ho veurem des de la Xina rural, un entorn que té una àmplia representació en el cinema xinès.

Regreso a casa (2014)

Una vegada més, la col·laboració entre Zhang Yimou i Gong Li ens porta una pel·lícula impecable: Regreso a casa. En aquesta ocasió, el marit de la Gong Li, ja gran, torna a casa després de passar anys en un camp de reeducació. Quan torna, però, ella ja no està en les millors condicions. Una mostra actual de cinema xinès, que fa pensar en la vellesa i en tot el que, de joves, donem per fet. Proveu el tràiler que teniu a continuació.

 

10 Years (2015)

Amb aquesta pel·lícula trenquem la línia de pel·lícules xineses que observen la realitat i que havíem traçat fins ara en aquesta llista. 10 Years, filmada a Hong Kong l’any 2015, reflecteix a través de cinc històries com pot ser aquesta ciutat l’any 2025, quan la censura i el sistema xinès s’hi hagi imposat al 100%. Alguns diuen que és una distopia, però altres diuen que és un futur que pot ser real. De moment, ja ha guanyat la 35a edició dels Hong Kong Film Awards i ha estat censurada a la Xina.

The Wandering Earth (2019)

Finalment, tanquem la llista amb un tema de moda: la ciència ficció xinesa. The Wandering Earth es basa en un relat de l’autor Cixin Liu, de qui segurament coneixeu El problema de los tres cuerpos, que s’ha venut com els xurros en diversos idiomes. En aquest cas, el sol s’expandeix i el projecte «Terra errant» intenta portar la Terra fora del Sistema Solar per garantir la supervivència de la humanitat, tot i que el camí estarà ple d’obstacles. Prepareu-vos per a una bona dosi d’efectes especials i una història de ciència ficció «amb característiques xineses». La trobareu a Netflix.

Vull saber més coses sobre el cinema xinès!

Si heu arribat fins aquí a baix i us heu quedat amb ganes de saber més coses sobre el cinema xinès, podeu fer una ullada a plataformes com ara Filmin o Netflix, però també podeu visitar aquesta llista de filmaffinity sobre pel·lícules xineses. Si voleu un coneixement més enciclopèdic, us recomanem que us llegiu el llibre Historia del cine chino, de Ricard Planas, un llibre que podeu llegir tal qual o fer servir com a obra de consulta de pel·lícules concretes.

Per cert: si mentre mireu pel·lícules us adoneu que necessiteu una traducció del xinès o d’alguna altra llengua, no dubteu a trucar-nos o escriure’ns i us farem un pressupost a la vostra mida.

 

 

Fotografia destacada: Gong Li (Alt Film Guide).

Roadtrip cinematogràfic cap. 1: cinema alemany

Com ja és tradició a Ampersand Traduccions, a l’estiu marxem de viatge virtual gràcies a diversos aspectes de la cultura i les tradicions de cada país. Després de viatjar a través de la llengua, la literatura i la gastronomia, aquest estiu anem de roadtrip cinematogràfic. Us hi apunteu?

En aquest primer capítol, us presentem una selecció (del tot arbitrària, sí) d’algunes pel·lícules del cinema alemany que ens agraden per diversos motius. Algunes s’han guanyat un lloc a la nostra llista per ser precursores i revolucionàries en el seus gèneres, d’altres per ser representants indispensables d’un capítol de la història i d’altres, simplement, perquè ens semblen boniques o colpidores.

Vet aquí la nostra llista de pel·lícules emblemàtiques del cinema alemany a càrrec de les Amigues d’en Jeroni, és clar.

Film scene by Alexander IRL
Achtung Aufnahme!

Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens (Nosferatu), F.W. Murnau, 1922

Nosferatu és un dels clàssics indiscutibles del gènere de terror i, segurament, un dels títols més mítics del cinema mut. Us garantim que aquesta adaptació de la novel·la Dràcula de Bram Stoker us deixarà garratibats.

Un apunt curiós: la vídua de Stoker va denunciar els creadors perquè es volien estalviar els drets d’autor. La projecció de la pel·lícula es va haver d’aturar i se’n van destruir la majoria de còpies existents.

Nosferatu, Murnau, cinema alemany
Posa els pèls de punta, oi?

Si voleu indagar més sobre el cinema alemany de principis del segle XX, no us perdeu Das Cabinet des Dr. Caligari (Robert Wiene, 1920), Metropolis (Fritz Lang, 1927) i M (Fritz Lang, 1931).

Die Blechtrommel (El timbal de llauna), Volker Schlöndorff, 1979

Die Blechtrommel, el timbal de llauna, Günter Grass, Volker SchlöndorffBasada en la novel·la homònima del premi Nobel de literatura Günter Grass, aquesta crua i commovedora pel·lícula es troba a cavall del realisme i la fantasia. Aquell any va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i la Palma d’Or al Festival de Cannes.

El protagonista és l’Oskar, un nen nascut a Danzig el 1924, on el nazisme ja feia acte de presència. Als tres anys, la seva mare li regala un timbal i ja no se’n vol desprendre. Des d’aleshores, i veient la bogeria del món en vigílies de la Segona Guerra Mundial, decideix que no vol créixer més.

Das Boot (El Submarí), Wolfgang Petersen, 1981

Òbviament, la Segona Guerra Mundial és un tema cabdal per al cinema alemany. Aquest cop des del gènere bèl·lic, us recomanem Das Boot, que narra la història de la tripulació del submarí U 96 i les condicions extremes que havien de suportar, sempre sota l’amenaça constant de les bombes enemigues.

Recentment, s’ha estrenat una nova sèrie inspirada en aquesta pel·lícula nominada a l’Oscar i en la novel·la d’èxit de Lothar-Günther Buchheim.

das boot, 1981, El submarí
Una escena de la claustrofòbica Das Boot

Sobre la Segona Guerra Mundial també val la pena veure Der Untergang (Oliver Hirschbiegel, 2004), que relata els últims dies de Hitler al seu búnquer abans de suicidar-se, i Sophie Scholl – Die letzten Tage (Marc Rothemund, 2005), la història d’una activista de la Rosa Blanca, un grup clandestí de la resistència antinazi.

Der Himmel über Berlin (Cel sobre Berlín), Wim Wenders, 1987

cinema alemany, Wim Wenders, Der Himmel über Berlin, Wings of Desire, Cel sobre Berlín

Aquesta pel·lícula de culte del cinema alemany dels anys 80 explica la història commovedora de dos àngels que observen la vida quotidiana dels berlinesos de la postguerra. Un dels àngels, interpretat per Bruno Ganz, s’enamora d’una trapezista melancòlica i sent el desig de convertir-se en humà.

Veureu que les escenes on apareixen els àngels són en blanc i negre i les dels humans en color. I més detalls curiosos: sentireu música d’en Nick Cave i veureu en Peter Falk, àlies Colombo, fent d’ell mateix com un àngel que també ha renunciat a la immortalitat.

Gegen die Wand (Contra la pared), Fatih Akin, 2004

Gegen die Wand, Contra la pared, Head-on

Gegen die Wand és un drama romàntic sobre dos alemanys d’origen turc que es coneixen en situacions desesperades: d’una banda, en Cahit ha perdut la seva dona i ofega les penes amb drogues i alcohol i, d’altra banda, la Sibel fuig de la seva família turca conservadora fingint un intent de suïcidi. Aleshores, es coneixen en una clínica psiquiàtrica i decideixen casar-se per conveniència. I, és clar, com en totes les pel·lícules romàntiques, acaba sorgint una història d’amor, en aquest cas més aviat turbulenta.

Va rebre el premi Os d’Or a la millor pel·lícula a la Berlinale i un Goya a la millor pel·lícula europea, entre d’altres premis i nominacions.

Das Leben der Anderen (La vida dels altres), Florian Henckel von Donnersmarck, 2006

cinema alemany, pel·lícules alemanyes, Das Leben der Anderen, La vida dels altres, The Lives of Others

Pel·lícula guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2006. És un thriller polític sobre espies ambientat al Berlín de l’RDA durant la Guerra Freda. El protagonista és un capità de l’Stasi que espia dia i nit el que passa al pis d’una cèlebre parella berlinesa. Per aquest motiu, i per la seva soledat extrema, acaba empatitzant amb ells.

Altres pel·lícules que tracten el tema de les dues Alemanyes, el comunisme i la reunificació són Das schweigende Klassenzimmer (Lars Kraume, 2018) i la divertida Good Bye Lenin! (Wolfgang Becker, 2003), amb la qual Daniel Brühl va saltar a la fama.

Das weiße Band  (La cinta blanca), Michael Haneke, 2009

Haneke, the white ribbon, das weisse band

Sí, d’acord. Michael Haneke és austríac. Però hem volgut fer lloc a la nostra llista per a aquest brillant drama d’època en blanc i negre ambientat als anys previs a la Primera Guerra Mundial. En un petit poblet del nord d’Alemanya, on un pastor protestant imparteix una estricta disciplina als nens, hi comencen a passar fets estranys… Us avisem que aquesta pel·lícula pot remoure consciències.

Film guanyador de la Palma d’Or a la millor pel·lícula del Festival de Cannes (2009), entre altres premis i nominacions.

Victoria (Sebastian Schipper, 2015)

Victoria, Laia Costa,
© Adopt Films

Victoria encapçala una categoria creada especialment per a l’ocasió i que titularem: «Thrillers alemanys trepidants de joves en problemes». La Victoria s’acaba de mudar a Berlín i coneix un grup de nois que li volen ensenyar la ciutat. La nit tot just comença i la Victoria no intueix el desenllaç que l’espera. El més impactant d’aquest film, a part de la interpretació de la Laia Costa, és que es va rodar en un únic pla seqüència.

A la nostra categoria ad hoc també hi caben altres llargmetratges de denúncia social amb joves protagonistes com Die Welle (Dennis Gansel, 2008), Das Experiment (Oliver Hirschbiegel, 2001), Die fetten Jahre sind vorbei (Hans Weingartner, 2004) i Lola rennt (Tom Tykwer, 1998).

Das Experiment, Moritz Bleibtreau
Moritz Bleibtreau a Das Experiment

Toni Erdmann (Maren Ade, 2016)

Per acabar amb un somriure, us recomanem aquesta comèdia dramàtica delirant sobre la vida, la família, la feina i el capitalisme. Dirigida per l’alemanya Maren Ade (per fi, una directora!), relata la relació d’un pare i d’una filla des d’un punt de vista molt peculiar. Si més no, no us deixarà indiferents.

Es va endur el premi FIPRESCI del Festival de Cannes el 2016.

I fins aquí les nostres recomanacions de cinema alemany. Esperem que us agradin i que ens deixeu comentaris amb les vostres pel·lícules preferides!

A la propera parada del nostre roadtrip cinematogràfic canviem totalment d’aires i marxem a la Xina. Agafeu-vos fort.

Mentrestant, si necessiteu traduccions de l’alemany o a qualsevol altra llengua, no dubteu a demanar-nos un pressupost sense compromís.

Auf Wiedersehen!


Foto destacada: fotograma del film Der Himmel über Berlin

Sant Jordi 2019: recomanacions per trobar l’assassí

En aquests dies plens de novetats editorials i escriptors mediàtics que publiquen per Sant Jordi (o, més ben dit, personatges mediàtics que publiquen llibres per Sant Jordi 2019), hem volgut oferir-vos una llista de recomanacions una mica diferent.

Aquest any, volem fer un reconeixement a un gènere literari que la crítica tot sovint deixa com a gènere menor, però que fa les delícies de molta gent arreu del món. Sí, per Sant Jordi 2019 volem parlar de novel·la negra. Així, doncs, uns presentem autors d’arreu del món, amb visions molt diferents de què ha de ser la novel·la negra. No us trobareu recomanacions concretes de llibres, sinó que us presentarem els investigadors principals de cada autor. Som-hi!

Clàssics amb classe

Evidentment, hem de començar l’entrada de Sant Jordi 2019 parlant-vos de dos dels autors detectivescos més coneguts del món: Arthur Conan Doyle i Agatha Christie. Tots dos venen de la Gran Bretanya, i segurament van construir la base que ha inspirat molts dels autors d’avui dia.

  • Agatha Christie, la reina del crim, ens porta Miss Marple i Hercules Poirot. Tots dos, jubilats, apareixen en múltiples llibres, sèries i pel·lícules.
  • Arthur Conan Doyle resol els crims amb Sherlock Holmes i el Dr. Watson. Són llibres que no passen mai de moda, tot i que ara la tendència és veure la sèrie Sherlock.

De tota manera, si teniu més curiositat per la vida d’aquests autors que per les seves novel·les, trieu Il·lustres execrables, un llibre de Santi Jiménez i Malcolm Otero que transcriu la secció homònima del programa Via Lliure (RAC1). Si el llegiu, mai no us els tornareu a mirar igual, ja que en aquestes petites presentacions els autors quedaran totalment desmitificats.

Noir nòrdic

Si calculéssim quants detectius (o crims) literaris hi ha per habitant als països nòrdics, l’índex seria altíssim. I, com que n’hi ha tants, hi ha investigadors de tota mena. Aquí teniu alguns dels reis de la novel·la negra actual:

  • Jo Nesbø ens porta a Noruega amb Harry Hole, un dels policies més anàrquics del món mundial.
  • Hjorth i Rosenfeldt ens fan odiar Sebastian Bergmann al mateix temps que retraten els aspectes més problemàtics de la Suècia actual.
  • Camilla Lackberg és l’alter ego de l’Erica Falck. En un poblet de la costa sueca, l’Erica, que és escriptora, resol els casos de la zona.
  • Jussi Adler-Olsen escriu les històries de Carl Mørck, un policia danès caòtic i rondinaire que investiga casos arxivats.
  • Arnaldur Indrasson escriu des de la remota Islàndia, i el protagonista de les seves aventures és Erlendur Sveinsson.

Anglosaxons

El Regne Unit té una llarga tradició en novel·la negra (només cal que mireu l’apartat dels clàssics), mentre que els Estats Units han donat alguns dels detectius més cèlebres (Philip Marlowe, etc.). I tot això sense comptar en Magnum! Aquesta vegada, però, l’apartat ens ha quedat molt femení:

  • Robert Galbraith, és l’alter ego de J. K. Rowling, que escriu des d’Anglaterra i aclareix misteris mitjançant Cormoran Strike i Robin Ellacott.
  • Sue Grafton repassa l’alfabet amb la Kinsey Milhone, una detectiu de Califòrnia. Llàstima que es va quedar a la Y.
  • Mary Higgins Clark porta les aventures d’Alvirah Meehan i el seu home, en Willy, uns iaiets americans que investiguen pel seu compte.
  • Louise Penny ens presenta Armand Gamache, un detectiu del Canadà, i dona visibilitat a la novel·la negra d’aquest país.

I a Europa… què més tenim?

Hi ha novel·la negra més enllà dels nòrdics i dels anglosaxons. Alguns detectius europeus, com ara el comissari Montalbano o l’Adamsberg, ja formen part del nostre imaginari amb magnífiques traduccions al català.

  • Andrea Camilleri és el creador del comissari Montalbano, un personatge amb solera que treballa des de Sicília.
  • Fred Vargas és una autora francesa que ens porta el comissari Adamsberg, sempre amb unes bones dosis d’humor.
  • Petros Màrkaris ens presenta Kostas Kharitos, un policia peculiar i políticament incorrecte que no dubta a queixar-se de tot el que pot des de Grècia.
  • Dolores Redondo ens porta la inspectora Amaia Salazar, protagonista de la trilogia de Baztán.
  • Francisco García-Pavón ens acompanya a Tomelloso amb Plinio, el cap de la policia municipal, i Don Lotario: el veterinari.

Destinacions «exòtiques»

Austràlia? La Xina? Botswana? Sí, a tot arreu hi ha casos per resoldre. Per això us hem volgut portar alguns dels investigadors més peculiars o inesperats de la llista.

Sant Jordi 2019

  • Jane Harper ens presenta l’Aaron Falck, un detectiu albí que ens porta a l’outback australià.
  • Qiu Xiaolong retrata la Xina per mitjà dels casos de Chen Cao, un inspector de policia que viu a Shanghai. Amb aquestes novel·les intenta oferir una visió actual de la societat xinesa contemporània.
  • Alexander McCall Smith fa servir Precious Ramotswe per resoldre intrigues a Botswana. L’autor va viure en aquest país, motiu pel qual les descripcions són vívides i fiables.

A la porta de casa

A casa nostra també passen coses i es resolen misteris. En Felip Marlot i en Flanagan porten casos per als més joves, però tanquem la llista amb dos pesos pesants de la intriga policíaca a casa nostra: Mendoza i Vázquez-Montalbán.

  • Joaquim Carbó, autor prolífic, ens porta en Felip Marlot i una colla de casos per al públic més jove.
  • Andreu Martín Jaume Ribera són els creadors de Flanagan, un detectiu que molts hem llegit a l’escola: aneu amb compte amb els llobarros!
  • Xavier Bosch ens porta Dani Santana, un periodista que «destapa» casos de corrupció.
  • Alicia Giménez-Barlett és la creadora de la famosa Petra Delicado, una investigadora de policia que treballa des de Barcelona i que fins i tot ha protagonitzat una sèrie de televisió.
  • Jaume Fuster va crear Lluís Arquer, un clàssic de la nostra novel·la.
  • Eduardo Mendoza treballa amb el comissari Flores, que sol resoldre casos que passen a Barcelona i rodalia.
  • Manuel Vázquez-Montalbán es reflecteix, en part, en Carvalho, un home que, a part de resoldre misteris, és conegut per la seva afició al menjar i al barri xino de Barcelona.

Com podeu veure, a tants caps tants barrets. Hi ha investigadors de tota mena, i n’hi ha molts més que no pas els que trobeu aquí. Segur que aquest Sant Jordi 2019, passejant-vos pels carrers, trobareu aquests llibres i molts altres. Compreu molts llibres, fullegeu-ne encara més i gaudiu molt del dia.

Sant Jordi 2019

 


A Ampersand no traduïm llibres de novel·la negra, però si necessiteu qualsevol altra mena de traducció no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres, ja sigui visitant la nostra web o trucant per telèfon.

 

Inventores, dones que són referents

La història, la cultura, la ciència i la societat en general tenen comptes pendents amb les dones. I a Ampersand reivindiquem el nostre espai. Per aquest motiu, l’any passat vam aprofitar l’històric 8 de març per recuperar la memòria de dones valentes. Aquest any recordem l’empremta d’altres dones valentes, més concretament la de les inventores.

Així doncs, destaquem el coratge d’aquestes inventores. I ho fem perquè hem de saber que les dones, a diferència dels homes, no sempre han tingut dret a l’educació, a tenir propietats o, directament, a ser considerades éssers intel·ligents i autònoms.

Dret a l’educació superior i a la propietat intel·lectual

inventora
Fins entrat el segle XX a Espanya no existia una llei que emparés el dret de la dona a estudiar a la universitat. Les poques que ho van fer abans van haver de demanar tota mena de permisos especials, donar explicacions i fer front al rebuig social. Als països anglosaxons fins a final del segle XIX les dones depenien administrativament dels homes. Així, doncs, no podien tenir propietats, inclosa la propietat intel·lectual. O sigui que, a més de les dificultats per estudiar, treballar i crear, havien de registrar patents i invents a nom d’homes. Aquest homes podien ser els seus marits, germans o familiar home més proper. Les dones inventores no estaven ben vistes. Les menystenien, es reien d’elles o intentaven plagiar-les.

Es van riure de Mary Anderson quan va inventar l’eixugaparabrises. I un pocavergonya va intentar plagiar l’invent de la màquina de fer bosses de paper de cul pla (encara en ús) de Margaret Knight. L’argument del penques va ser que una dona no hagués estat capaç de tal fita. I no penseu que era un raonament estrafolari perquè fins no fa gaire la dona es considerava un ésser mentalment dèbil i poc fiable.

inventora

Inventores de tota mena

Des d’Hipàtia d’Alexandria, matemàtica, astrònoma i inventora que va morir massacrada a mans de cristians fanàtics, fins a l’actriu i inventora amb poc reconeixement Hedy Lamarr (precursora del wifi), hi ha hagut una multitud de dones amb inquietuds científiques que es van negar a acceptar el paper de ciutadanes de segona o tercera. Casualment, d’Hipàtia es va fer la pel·lícula Àgora i de Lamarr el documental Bombshell. Potser aquests testimonis ajudaran a recordar-les.

A Ampersand posem el nostre granet de sorra aportant altres noms d’inventores que també mereixen reconeixement: Laura García Carrascosa, Fermina Orduña, June A. Carroll, Helen Free, Gertrude B. Elion, Barbara S. Askins, Edith Clarke, Katharine Blodgett, Edith Flanigen, Marion Donovan, Martha Coston, Stephanie Kwolek, Sarah Matter, Josephine Cochrane, Grace Murray Hopper.

inventores

Traducció del xinès: 5 autors xinesos per celebrar l’any nou

A Ampersand som experts en la traducció del xinès i ens atrau aquesta llengua. Per aquest motiu volem celebrar l’any nou xinès amb vosaltres. Com que l’any passat ja us vam explicar què era, aquesta vegada el celebrarem parlant-vos sobre alguns dels autors xinesos més populars a casa nostra.

Tot i que la producció literària xinesa és immensa, la traducció del xinès al català en l’àmbit editorial està a les beceroles. Així, doncs, els lectors de casa nostra no poden copsar tot el potencial d’aquest país. Aquests són alguns dels autors més traduïts a casa nostra:

  • Lu Xun
  • Mo Yan
  • Sanmao
  • Yan Lianke
  • Yu Hua

És possible que el segon d’aquests autors us sigui familiar, ja que va rebre el premi Nobel fa uns pocs anys. De la resta, però… n’heu sentit a parlar mai? Tot seguit en teniu una breu presentació per si voleu llegir-ne algun llibre.

traducció del xinès

Autors traduïts del xinès

Inaugurem la llista amb Lu Xun (1881-1936), considerat el pare de la literatura moderna a la Xina. Volem destacar Diari d’un boig i altres relats, traduït del xinès per Carles Prado-Fonts, que conté alguns dels relats més famosos d’aquest autor. També destaquem Contar nuevo de historias viejas, traduït per Laureano Ramírez, on l’autor «re-crea» les històries fundacionals més importants de la cultura xinesa.

El segon de la llista és Mo Yan (1955), segurament el més conegut gràcies al premi Nobel de literatura que va rebre l’any 2012. S’han traduït molts dels seus llibres al castellà, però no tots són traduccions directes del xinès. Una de les seves millors obres és Sorgo rojo, i en català podeu trobar Canvis, una autobiografia traduïda per Carles Prado-Fonts.

Pel que fa a Sanmao (1943-1991), autora conegudíssima al seu país d’origen, ha arribat a casa nostra gràcies a Rata Books. De moment podeu llegir Diaris del Sàhara, amb traducció de Sara Rovira-Esteva, i Diaris de les Canàries, de Mireia Vargas-Urpí.

Quan parlem de Yan Lianke (1958) parlem d’algú que és crític amb el govern xinès. De fet, és més fàcil accedir a les seves obres des de l’exterior que no pas al seu propi país. És un autor força traduït al castellà, però encara no té presència en català. Si voleu fer-ne un tastet, proveu Crónica de una explosión, amb traducció del xinès de Belen Cuadra Mora i publicació d’Automática Editorial.

Finalment, parlem de Yu Hua (1960), molt traduït del xinès al castellà i amb un únic llibre en català: El passat i els càstigs, traduït del xinès per Carla Benet Duran i publicat per Males Herbes. Aquest autor situa les seves històries en entorns molt diversos i denuncia determinades situacions del seu país. Un exemple: les donacions de sang per diners.

La traducció del xinès: literatura i més enllà

És evident que necessitem la figura del traductor de xinès per arribar a una cultura amb un potencial innegable. També és evident que el servei de traducció del xinès no es queda en la traducció literària. Si aneu a la Xina per estudiar haureu de traduir al xinès el vostre expedient acadèmic. Si hi aneu a treballar, segur que us demanen la traducció dels vostres antecedents penals o informes mèdics. I si adopteu una criatura xinesa la diversitat de documents que caldrà traduir al xinès serà àmplia. Per aquest motiu, és possible que necessiteu els serveis d’una empresa de traducció com la nostra. Si aquest és el cas, no dubteu a enviar-nos els vostres documents perquè us en puguem fer un pressupost.

Mentrestant, gaudiu llegint literatura xinesa amb una bona traducció del xinès!

Bon any nou xinès!

 

 

 

La foto de capçalera és de Lalitphat Phunchuang (Unsplash).
Foto: Hanson Lu

7 maneres d’atreure bona sort la nit de Cap d’Any

Sant tornem-hi! Ja tenim el Nadal a sobre. L’any passat us proposàvem 10 tradicions de Nadal del món d’allò més curioses, i aquest any les nostres santes han fent un tomb per portar-nos altres maneres de celebrar la nit de Cap d’Any. Així, doncs, han trobat tot un ventall de trucs per atreure la bona sort o fer realitat els vostres somnis. Vinga, obriu la vostra sessió de l’Spotify, trieu la nostra llista de cançons de Nadal, regaleu-vos cinc minuts d’esbarjo i mireu què hem trobat.

1. Rússia: entre el Ded Moroz i les cendres al xampany

Entre les diverses tradicions que tenen a Rússia, destaquem que és la nit en què el Ded Moroz (l’homòleg rus del Pare Noel) va per les llars deixant regals. Antigament en deien «la nit generosa» perquè es parava taula amb menjars d’allò més bons. Així atreien prosperitat per a l’any següent. I avui dia la cosa no és gaire diferent. Ah! I les postres típiques d’aquest dia són les mandarines. Pel que fa als rituals, destaquem que a mitjanit s’ha d’escriure un desig en un paper, cremar-lo, posar les cendres dins una copa de xampany i beure-se-la tot seguit.

2. Filipines: roba de pics i monedes per Cap d’Any

Cap d'Any

Els filipins ho tenen ben clar: per tenir fortuna l’any següent s’han de posar roba de pics i rodonetes i dur algunes monedes a la butxaca. Fins i tot mengen fruites rodones. D’altra banda, també comparteixen tradicions amb Nova Zelanda i altres països de la zona, com veurem tot seguit. Així, doncs, teniu uns quants pesos filipins?

3. Nova Zelanda: espantar els mals esperits

Mentre a les ciutats principals gaudeixen de focs d’artifici, com en tants països de l’angloesfera, als llocs més petits la gent surt al carrer amb cullerots i tapes (igual que a les cassolades) per espantar els mals esperits fent tot el soroll possible.

4. Dinamarca: desfogament destructor

Continuem parlant d’estris de cuina, però passem del metall a materials més delicats. La qüestió és trencar plats, tasses i ceràmica en general a la porta de les cases d’amics i veïns com a senyal d’afecte. Vulguis que no, aquí s’ajunten tres aspectes positius: podeu fer neteja de peces escrostonades, alliberar la mala baba acumulada amb tanta reunió familiar i, també, demostrar els vostres sentiments, ja que s’entén que qui tingui més peces a miques a la porta de casa és més apreciat.

5. Japó: les 108 campanades del Joya no Kane

Sembla que la nit de Cap d’Any no pot passar sense escàndol. Al Japó no trenquen ni abonyeguen la vaixella, però es purifiquen. El Joya no Kane és un ritual que es fa als temples budistes: a mitjanit  sonen 107 campanades per purificar-se dels pecats de la societat materialista, i en sona una més per demanar prosperitat de cara a l’any vinent. Que no sigui dit, passeu per un temple i després aneu a brindar amb amazake, un licor que es serveix calent. Kampai!

Cap d'Any, Nadal, Bleigiessen6. Alemanya: endevinació amb plom

No és conya! Aquesta tradició de la nit de Cap d’Any es diu Bleigiessen i consisteix a cremar un tros de plom en una cullereta, abocar el líquid en un recipient amb aigua i interpretar el resultat en funció de la forma que agafi el metall fos. És una cosa semblant a la lectura del pòsit del cafè. Es tracta d’una pràctica mil·lenària que avui dia es manté més que res per diversió. Fins i tot es venen kits de Bleigiessen. Per sort, els kits infantils porten cera en comptes de plom.

7. Brasil: saltar set onades per Cap d’Any

Al Brasil, per Cap d’Any és estiu. Allà la tradició marca vestir-se de blanc (com a símbol de la pau) i, si teniu una platja a mà (la més coneguda és la de Copacabana, que s’omple de gom a gom), ficar-se a l’aigua a mitjanit i saltar set onades. Aquesta tradició practicada per fidels i ateus és d’orígens africans. Com l’ofrena a la deessa Yemayà: es llancen flors al mar, sobretot gladiols. Fins i tot hi ha qui les porta mar endins nadant, per assegurar-se que l’ofrena no torna a la sorra. En canvi, al nord del país la tradició és preparar un bany amb herbes aromàtiques.

Per als qui ens quedem a casa també hi ha opcions més nostrades. Fer la Cursa del Nassos. Menjar el raïm a caseta. Dur calces o calçotets vermells. Sigui com sigui…

 Ampersand us desitja unes bones festes i un millor 2019!

Cap d'Any, Nadal

 

Irlandès per a viatgers: vocabulari de supervivència

Arribem a la fi de l’estiu: després de passar per Alemanya, ens quedem al vell continent i ens dirigim a Irlanda (Ireland en anglès o Éire en irlandès). A Irlanda no tindrem cap problema per moure’ns en anglès, ja que és un dels dos idiomes oficials de l’illa juntament amb l’irlandès i tothom el parla. Però com que segurament també en sabeu prou per recórrer el país sense problemes, farem un petit recull d’irlandès per a viatgers per si voleu fer punts extres amb els locals.

irlandès per a viatgers
Cliffs of Moher, Co. Clare, República d’Irlanda.

Algunes dades sobre Irlanda

Acostumem a viatjar a Irlanda per lleure, pels seus paisatges impressionants i el clima fresquet a l’estiu. També és, però, una destinació freqüent per aprendre anglès, ja sigui fent-hi cursos d’idiomes o treballant-hi d’au-pair. En aquests casos si bé no ens cal cap visat sempre que siguem de la UE és possible que ens calgui fer la traducció jurada de certa documentació, com ara certificats acadèmics, certificats d’antecedents penals, etc. A Ampersand oferim un servei de traducció jurada a l’anglès que us resoldrà aquest tema ràpidament.

Com dèiem abans, sigui quin sigui el motiu pel qual viatgeu a Irlanda, cal que sapigueu que la Constitució del país declara l’irlandès la llengua nacional i primera llengua oficial de la República d’Irlanda (l’anglès és l’altra llengua oficial). Tot i això, el seu ús és actualment força reduït i només és parlada com a llengua nadiua per unes 80.000 persones, principalment a les zones rurals de l’oest del país: Galway, Clare, Mayo i Cork (font: Oficina Central d’Estadístiques d’Irlanda).

irlandès per a viatgers
Parlants d’irlandès per comtat (2016).

Irlandès per a viatgers: vocabulari de supervivència

Per tant, si us dirigiu a aquesta zona, aquest expressions bàsiques us ajudaran a establir un contacte més proper amb els irlandesos i de ben segur els tocareu el cor. Com que l’irlandès és un idioma amb una pronúncia molt complexa, indiquem també la pronunciació aproximada de cadascuna de les expressions d’irlandès per a viatgers perquè us feu entendre:

Irlandès Català Pronunciació
Dia dhuit Hola Gia roig
Dia dhuit ar maidin Bon dia Gia roig ar magin
Oiche mhaith Bona nit Iha uá
Cén chaoi a bhfuil tu? Com va? Que he uil tu?
Slán leat Adeu Shlon lat
Le do thoil Si us plau Le da hel
Go raibh maith agat Gràcies Gora ma agat
Tá fáilte romhat De res Ta folche rod
Tá brón orm Perdó (per disculpar-se) Ta bron orm
Gabh mo leithscéal Disculpi (per cridar l’atenció) Go mo leixquel
Tá aiféala orm Em sap greu Ta afela orm
Ni thuigin No ho entenc Ni heguem
Níl Gaeilge agam No parlo irlandès Nil guelga agam
An bhfuil Béarla agat? Parla anglès? An buil berla agat?
… is ainm dom Em dic… … is anom dom
Pionta beoir, le do thoil Voldria una cervesa Pionta bior, le da hel
Sláinte! Salut! (per brindar) Shlonxa

Deveu estar pensant que no hem inclòs al nostre vocabulari la traducció de «sí» i «no», les paraules més bàsiques que existeixen. I no és que ens n’hàgim oblidat: no ho hem fet perquè no hi ha una simple equivalència, la resposta depèn de l’estructura utilitzada per fer la pregunta. Com a curiositat us deixem aquests vídeos on s’explica, perquè veieu la complexitat de l’idioma: /no.

Amb el nostre pas per Irlanda posem fi a un estiu d’allò més mogut. Esperem que els nostres vocabularis de supervivència us hagin estat útils per gaudir de les vacances. Nosaltres a Ampersand ja estem a ple rendiment en el nostre horari habitual de 9 a 18 h. Si necessiteu una traducció professional a qualsevol idioma, estarem encantats de fer-vos un pressupost sense compromís.