Etiqueta: japonès

Gastronomia I: la cuina japonesa més enllà del sushi

Aquest estiu, us proposem viatjar pel món a través del paladar. En aquesta primera entrada us volem fer un petit tast de cuina japonesa. Si bé alguns elements de la cuina del país nipó són coneguts arreu, (com el sushi, el ramen, el matcha o te verd, el sake i la tempura), us volem presentar alguns plats no tan coneguts que trobareu si viatgeu al país del sol naixent.

La base de la cuina japonesa és indiscutiblement l’arròs, el qual combinen amb verdures, peix, marisc o carn. Seguint aquesta premissa d’èxit, el donburi (丼) o «bol d’arròs» és un dels plats més populars i assequibles de la gastronomia japonesa. Consisteix en un bol d’arròs blanc amb diversos ingredients per sobre. Hi ha moltes varietats de donburi, com per exemple el tendon (天丼) (amb gambes o verdures en tempura) o el katsudon (カツ丼) (amb tonkatsuque és porc arrebossat, i també ou i ceba).

katsudon, cuina japonesa, cuines del món

Importacions assimilades a la cuina japonesa

De fet, tant la tempura (てんぷら) com el tonkatsu (トンカツ) són fruit de la primera obertura del Japó a Occident i l’arribada dels primers europeus durant la segona meitat del segle XVI. Es creu que són el producte de la combinació de les maneres de fregir espanyola, portuguesa i xinesa.

Un altre plat molt apreciat pels japonesos que té arrels fora de l’arxipèlag és l’arròs amb curri (karē raisu, カレーライス). Els anglesos van introduir el curri al Japó a finals del segle XIX, quan la Índia estava sota el control de l’administració britànica.

El bentō, la carmanyola japonesa

A qui no li hauria agradat de petit (i de no tan petit) que els pares li preparessin una carmanyola com aquesta?

character bento, kyaraben, cuina japonesa, cuines del món, gastronomia japonesa
Font: JNTO

El bentō (弁当) és molt comú al Japó, és el menjar que tradicionalment preparaven les mares per emportar a l’escola o a la feina i es prepara en unes caixes especials. Quan el bentō va dirigit a nens i és molt elaborat, amb les boles d’arròs o onigiri decorades com personatges, se’n diu kyaraben (キャラ弁, character bentō). Els que es poden comprar a l’estació per menjar al tren són els ekiben (駅弁, eki vol dir estació) i són una opció assequible i deliciosa per menjar mentre viatgem amb els famosos Shinkansen o trens bala.

Un altre menjar similar però més complet és l’àpat tradicional d’Any Nou, l’osechi ryōri (御節料理), que es menja en unes caixes amb compartiments i diversos pisos anomenades jūbako (重箱).

Osaka o arruïnar-se menjant

Els habitants d’Osaka són famosos per ser bons menjadors i d’allà és originària l’expressió kuidaore, que vol dir «menjar fins a arruïnar-se». D’Osaka no podeu marxar sense tastar els takoyaki (たこ焼き), unes boletes arrebossades farcides de pop, i els okonomiyaki (お好み焼き), una espècie de truites japoneses amb molts ingredients que varien segons la recepta. A Hiroshima els preparen fins i tot amb fideus.

Takoyaki, cuina japonesa, cuines del món, gastronomia japonesa

okonomiyaki, cuina japonesa, cuines del món, gastronomia japonesa
Okonomiyaki amb katsuobushi per sobre

Compte si demaneu…

Quan viatgem volem conèixer coses noves, explorar, i això vol dir tastar la cuina local. De tota manera, convindria anar previngut de què menjarem abans de demanar-ho.

En aquest sentit potser us interessa saber que el motsunabe (もつ鍋), un tipus d’estofat amb caldo i verdures originari de Fukuoka, té com a ingredient estrella els intestins de boví.

Motsunabe, cuina japonesa, cuines del món, gastronomia japonesa

Al Japó es consumeix la carn del peix globus (fugu, フグ), la qual pot ser verinosa i mortal si no se n’extreuen els òrgans correctament. A més, no existeix cap antídot per combatre’n el verí, la tetradotoxina. Per això el seu consum està estrictament regulat i només cuiners amb molta experiència en poden preparar. Del peix globus i d’altres peixos també se’n menja el shirako, una menja exquisida segons els japonesos, que no és altra cosa que la bossa seminal d’alguns peixos. Es pot menjar crua o fregida.

Sashimi de fugu, shirako, cuina japonesa, cuines del món, gastronomia japonesa

El nattō (納豆) és un plat típic de la cuina japonesa que s’obté de la fermentació de les llavors de soia cuites al vapor per mitjà d’unes bactèries anomenades Bacillus natto. El resultat és una pasta filosa amb un gust i una olor molt fortes no gaire apreciada pels occidentals.

natto, cuina japonesa, cuines del món, gastronomia japonesa

si voleu posar a prova la vostra destresa amb els bastonets (hashi, 箸), podeu tastar els nagashi sōmen (流しそうめん), uns fideus que es mengen freds i que s’han de «pescar» de l’aigua corrent per sucar-los en una salsa abans d’engolir-los.

I per postres…

Si després de tot això, encara us heu quedat amb gana, tasteu els dango (団子), unes boletes de farina d’arròs en una broqueta que acompanyen molt bé el te.

dango, cuina japonesa, cuines del món, gastronomia japonesa

Si fa més aviat calor, decanteu-vos pels kakigori (かき氷), els gelats japonesos fets de gel i amb sirop.

Finalment, si voleu conèixer la gastronomia japonesa des del punt de vista dels japonesos, us recomanem la sèrie Samurai Gourmet, on cada capítol està dedicat a un plat de la cuina nipona.

No us perdeu la següent parada a Portugal.

Pst! Ja ho saps tot sobre les onomatopeies?

L’onomatopeia és un mot format a partir de la imitació d’un so (és a dir, de la percepció acústica d’un soroll) i, com que aquesta percepció és força subjectiva, les onomatopeies poden variar molt en cada idioma. Vegem-ne alguns casos.

Onomatopeies: casos destacats

Les onomatopeies cobreixen un camp amplíssim que comprèn des del soroll que es fa en caminar fins al de les campanes, passant per un ampli catàleg de reproduccions sonores com ara el fregadís de la roba, el soroll dels mitjans de transport i moltes altres. Avui, però, parlarem de dos dels temes que més criden l’atenció: animals i còmics.

Sons d’animals
onomatopeies, gossos, idiomes
Font: Soundimals.

És curiós veure com s’escriuen els sons dels animals en diferents idiomes. Us en mostrem alguns exemples, tot i que hi pot haver altres opcions diferents per a cada idioma:

  • Ocell: alemany: tschiep, tschiep; japonès: pyu pyu; grec: tsiutsiu; anglès: tweet-tweet; francès: cui-cui; italià: cip cip; castellà: pío, pío; català: piu-piu o xiu-xiu.
  • Gall: alemany: kikeriki; neerlandès: kukeleku; francès: cocorico;  japonès: kokekokkoo; anglès: cock-a-doodle-doo; castellà: quiquiriquí; català: quicquiriquic.
  • Gos: alemany: wau-wau; francès: ouah-ouah; anglès: woof-woof; japonès: wan wan; italià: bau bau; castellà: guau, guau; català: bub-bub.
Còmics
paf, onomatopeies, asterix
L’Astèrix, el famós gal de les aventures de Goscinny i d’Uderzo.

El gènere del còmic té com a característica principal la reproducció de la llengua oral en format escrit, fins al punt que quan llegim tenim la sensació d’estar escoltant el que passa a les vinyetes. En aquest sentit, un dels elements clau d’aquest llenguatge «oral» són les onomatopeies. Algunes de típiques del gènere poden ser:

  • Expressió de dolor: francès: aïe, ouille; anglès: argh, ouch, augh; japonès: u; castellà: ay; català: ahaiohoiui.
  • Plor: francès: hiii-hiii, ouinn; anglès: boo-hoo; japonès: eeee, miiii, hu-e; castellà: buaaa; català: buaaà (o buààà).
  • Cop: francès: paf, baf; anglès: bam, sock, bash; castellà: ¡zas!, ¡paf!; català: clac, pof, pim-pam.

El «so simbòlic» del japonès

Un cas especial el trobem en el japonès i en el manga, és clar. En japonès es fa un ús molt abundant de les onomatopeies més enllà dels simples efectes sonors com ara el so d’un telèfon (ring o dring) o d’alguna cosa que cau a terra (patapam!).

Hi ha un nombre incalculable d’onomatopeies que també adopten funcions verbals i adverbials i que, en alguns casos, fan referència a accions, estats o emocions que no necessàriament tenen un so associat. Per tant, es tracta d’una mena de «so simbòlic» o fonosimbolisme, que és la idea d’atorgar un valor psicològic a les vocals i a les consonants. Així, tant podem trobar onomatopeies per a sons com la pluja (para para), com per a l’escalfor del sol (poka poka), per a la qualitat de «desendreçat» (gocha gocha) o per a l’adverbi «tímidament» (osoru osoru).

Sis apunts sobre les onomatopeies en català
  1. Els mots duplicats s’ajunten amb un guionet (xup-xup), mentre que els triplicats se separen amb comes (bla, bla, bla) o signes d’exclamació per a més èmfasi (oh! oh! oh!).
  2. En català, l’onomatopeia que representa el riure s’escriu correctament amb hac (ha, ha, ha), ja que si ho escrivíssim amb jota hauríem de pronunciar el so ge, com a joc o germen. També podem optar per he, he, he o hi, hi, hi per a riures més irònics o burletes.
  3. Pel que fa a l’allargament de la vocal amb voluntat d’exagerar, se’n solen posar tres o més. I en cas que hi hagi d’anar accent, s’ha d’escriure a l’última vocal (buaaà) o bé a totes (buààà).
  4. Les onomatopeies també participen en la creació de noves paraules: xiuxiuejar, dringuejar, raucar, piuladissa, miolar…
  5. Algunes són manlleus d’altres idiomes i, en aquests casos, és preferent la forma adaptada per sobre de grafies estrangeres. Per exemple, s’aconsella escriure esnif i no sniff.
  6. Similars a les onomatopeies, hi ha mots de creació expressiva que no imiten cap so però que suggereixen una idea a partir del valor psicològic de les seves vocals o consonants. Ex.: batzegar: sacsejar, remoure amb violència. En aquest mot de creació expressiva la presència de les consonants b, t i z evoca la idea de terrabastall.

Per a més informació, us recomanem que consulteu el Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva i el Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, amb equivalències en anglès, espanyol i francès.

Literatura del Japó: entre la tradició i la modernitat

Avui arribem al Japó, un país que ofereix una curiosa barreja de tradicions i modernitat. El país d’en Doraemon i d’en Shinchan. Dels temples de Nara i de barris ultramoderns com Shinjuku. De dones vestides amb el kimono de tota la vida i joves amb el cabell pintat de lila i vestides amb l’estil anime més pur…

Aquesta multiplicitat també s’aprecia en la literatura del Japó. Tant ens arriben llibres clàssics com contemporanis, i els temes que tracten també són molt diversos. I, perquè veieu que hi ha vida més enllà de Murakami, us recomanem quatre llibres d’altres autors.

Literatura del Japó: tria i remena

El primer llibre que us recomanem és Una qüestió personal, de Kenzaburô Ôe. Tal com diu el Japó, literatura del Japótítol, tracta un tema molt personal: què passa quan el teu fill és discapacitat? En aquest llibre, aquest Nobel japonès hi reflecteix la seva experiència personal.

Entrem en el món dels contes. O dels relats curts, segons com en vulgueu dir. En la vessant més clàssica, podeu llegir Rashômon i altres contes, de Ryûnosuke Akutagawa. Es tracta d’un recull d’històries escrites a principis del segle XX que tant parlen del Japó medieval com del modern.

Kitchen, de Banana Yoshimoto, hi trobareu un altre estil. La història parla d’una òrfena que se’n va a viure amb una mare i un fill que no són ben bé «mare» i fill… haureu de llegir-lo per saber la resta. Amb aquest llibre, l’autora ha aconseguit més de 50 edicions, i s’ha traduït a moltes llengües.

Tanquem la llista amb una autora provocadora i tremendament original que va viure al Japó de petita: Amélie Nothomb, l’enfant terrible de la literatura francòfona. A Estupor i tremolors ens explica l’experiència d’una noia jove que se’n va a Tòquio a treballar: la influència de la jerarquia, el fet de ser dona, el fet de ser occidental… tots aquests aspectes pesen, i el relat està marcat per les seves vivències al Japó.

Propera parada: Suècia. Què amaga la foscor?