Escoltar o sentir? Sentir o sentir-hi?

Com en altres edicions de la nostra secció de recomanacions lingüístiques, avui distingirem els usos de dos verbs que sovint es fan servir malament en català: escoltar o sentir? «No et sento» o «No t’escolto»? Sentir o sentir-hi? Parlem de sons i de sorolls.

Escoltar o sentir: diferències

D’entrada tots dos verbs són correctes, però tenen matisos de significat diferents, de manera que no són intercanviables en tots els contextos. Aquestes són les definicions que recull el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC:

Escoltar: v. tr. [LC] Fer atenció (a allò que diu algú), aplicar l’orella a oir (quelcom). Escolta el que et dic. Se sent un soroll llunyà: escolta! 

Sentir: 1 v. tr. [LC] [MD] Percebre per mitjà dels sentits, comunament amb exclusió de la vista. Els animals viuen i senten. Sentir una olor, un sabor. Sentir un soroll. Sentir trepig. 
tr. [LC] [MD] Oir. Sentir cantar algú. Sentir xiular el vent. Sentir gent que enraona. Sentir un tren que passa. Anar a sentir un sermó.

Queda clar, doncs, que la diferència entre els significats de escoltar sentir és la intencionalitat de la persona oient. En el primer cas hi ha una voluntat de percebre el so, mentre que en el segon cas, el so es percep de manera involuntària.

Per tant, són errònies oracions com les següents:

 «Crida més, que no t’escolto.» > «Crida més, que no et sento.»

 «No s’escoltava el que deia el professor des del fons de l’aula.» > «No se sentia el que deia el professor des del fons de l’aula.»

 «Vaig escoltar crits al pis del costat.» > «Vaig sentir crits al pis del costat.»

 «Estàvem sentint una conferència sobre seguretat viària.» > «Estàvem escoltant una conferència sobre seguretat viària.»

 «Vaig sentir el programa de ràdio que m’havies recomanat.» > «Vaig escoltar el programa de ràdio que m’havies recomanat.»

escoltar o sentir, recomanacions lingüístiques, català correcte

Sentir o sentir-hi?

 «No hi sent res» > «No sent res»

 «No sent gens» > «No hi sent gens»

El verb sentir és transitiu, és a dir, va seguit de complement directe, i significa ‘percebre amb el sentit de l’oïda un so‘. Per exemple:

«Va sentir crits a la nit i es va espantar» (i no «Va sentir-hi crits a la nit i es va espantar»).

D’altra banda, el verb sentir-hi és intransitiu, és a dir, no va seguit de complement directe, i fa referència al fet de ‘posseir el sentit de l’oïda‘. Per exemple:

«No cal que li parlis perquè no hi sent» (i no «No cal que li parlis perquè no sent»).


Font: Optimot

Cansada o estafada? Ni sí ni no, tot el contrari

falsos amics

Qui hagi tingut la sort d’aprofitar les vacances de Setmana Santa per tocar el dos i visitar qualsevol país del nostre entorn es deu haver adonat de la quantitat de paraules que sonen o s’escriuen igual que en català, però que són falsos amics. Aquell vertigen del turista quan deixa anar una paraula en un idioma amb l’accent d’un altre i si l’encerto l’endevino, però sense saber si està fent un pas en fals, mai millor dit.

El divertit laberint dels falsos amics

Els falsos amics es troben entre idiomes que comparteixen l’origen o que han adoptat paraules de llengües veïnes per acabar-ne modificant el significat.

L’any passat vam dedicar una entrada als calcs i manlleus de l’anglès, no tornarem a dir que en anglès army no és armada, sinó exèrcit. Avui ens ficarem en un bon embolic, ja ho veureu. Les llengües romàniques són descendents del llatí, però amb la caiguda de l’Imperi Romà, les invasions dels bàrbars i tota la pesca, cap a l’Edat Mitjana a Europa territoris i llengües s’esmicolaven i van acabar creant les diferents llengües romàniques.  És per això que trobem una pila de falsos amics entre el català, el castellà, el francès, el portuguès, l’italià i el romanès, per citar-ne algunes. Fem un tomb i ja cal que us calceu:

falsos amics

Entre les més populars tenim voler, verb que en francès vol dir robar, o costum que en romanès vol dir vestit. Fins aquí anem bé, però vigileu i no prenguem mal que la cosa es complica. Per exemple: en francès roman no significa romà, sinó novel·la. En canvi, en francès una nouvelle seria una novel·leta, l’equivalent a novella en anglès, nuvelă en romanès i novela en castellà i portuguès. En aquest últim, novel·la és romance, que també seria una història d’amor, com en castellà.

Continuem amb exemples de la literatura com llibre que en romanès es diu carte, però carte en francès vol dir, entre d’altres coses, targeta, i no carta (de lletra), que seria lettre, i que també significa letra, com en castellà. Ja us heu perdut? No m’estranya gens. També passa el mateix amb constipat, en gairebé totes les llengües romàniques i anglès vol dir restret menys en català i castellà. A veure si serem nosaltres els que anem creant falsos amics a tort i a dret…

Deixem-ho córrer i tornem al títol. Cansada en portuguès es diu estafada, però vigileu que una estafa en italià és una truffa i per nosaltres una trufa és una burla o una tòfona, que en italià seria tartufo. En canvi, en castellà un tartufo és un home hipòcrita i fals.  Ja veieu que podem embolicar la troca fins a tornar-nos bojos com un llum de ganxo, però no m’estic de deixar-vos una paraula en italià, francès, romanès i portuguès respectivament perquè investigueu: lupa, entendre, manta i bodega. Ja us dic que són falsos amics, però què volen dir?

falsos amics

M’acomiado amb un suggeriment: si necessiteu una traducció no us arrisqueu a caure en els falsos amics i contracteu els serveis d’un professional. A Ampersand Traduccions sabem què ens diem i què traduïm.

 

Poguem o puguem? Responeu o respongueu?

En aquesta nova entrada de recomanacions lingüístiques ens ocupem d’un tema de morfologia verbal que pot generar dubtes. Ens preguntem quina és la forma correcta poguem puguem? I quan es fa servir responeu i quan respongueu?

Poguem o puguem? Volguem o vulguem?

Com a norma general, en el català oriental les grafies u es pronuncien amb el so de [u] quan es troben en una síl·laba àtona, la qual cosa resulta a vegades en dubtes sobre l’escriptura d’algunes paraules (cobrir, sorgir, rossinyol, torró…).

És el cas d’algunes formes dels verbs podervoler (podia, volia; puguem, vulgueu; pogués, volgués…). No obstant això, només ens cal tenir present que els verbs poder i voler s’escriuen amb o en tots els temps verbals amb formes àtones, excepte en el present de subjuntiu i l’imperatiu.

Per tant, les formes del present de subjuntiu de poder voler són:

  • pugui (puga), puguis (pugues), pugui (puga), puguem, pugueu, puguin (puguen)
  • vulgui (vulga), vulguis (vulgues), vulgui (vulga), vulguem, vulgueu, vulguin (vulguen)

Les formes de l’imperatiu de poder voler també s’escriuen amb u:

  • puguespugueu
  • vulguesvulgueu

dialectes català, recomanacions lingüístiques, poguem o puguem

Responeu o respongueu?

Molts verbs de la segona conjugació, és a dir que tenen els infinitius acabats en –er o –re, presenten el so [k] i el so [g] en l’arrel i això ens pot fer dubtar a l’hora d’escriure algunes formes d’aquests verbs:

  • treure: trec, tragueu
  • poder: puc, poguessis 
  • respondre: responc, respongui

L’imperatiu és un dels temps en què apareixen formes amb el so de [g], però no totes les persones contenen aquest so. En general, si la 2a persona del singular no presenta el so de [g], la 2a persona del plural tampoc no el térespon, respongui, responguem, responeu, responguin.

  • conèixerconeix, conegui, coneguem, coneixeu, coneguin.
  • prendre: pren, prenguin, prenguem, preneu, prenguin.

I, a l’inrevés, si la 2a persona del singular presenta el so de [g], la 2a persona del plural també el té:

  • poder: pugues, pugui, puguem, pugueu, puguin.
  • voler: vulgues, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin

Per últim, cal tenir en compte que per donar ordres en català fem servir l‘imperatiu per a les ordres afirmatives però el present de subjuntiu per a les ordres negatives:

  • Responeu. Per què ho heu fet?/ No respongueu. No ho vull saber.
  • Traieu això del mig./ No ho tragueu, que no molesta.
  • Beveu, que ho hem de celebrar./ No begueu, que heu de conduir.

Font: Optimot

Usos de l’apòstrof: apostrofem o no apostrofem?

En aquesta nova entrada de recomanacions lingüístiques parlem de l’apòstrof, el signe ortogràfic que es fa servir en català i en altres llengües per marcar l’elisió d’alguna lletra i que consisteix en una coma volada (  ).

Què és l’apòstrof?

Per norma general, en català les formes de l’article definit (el, la) es converteixen en l’ davant de paraules que comencen en vocal o hac muda seguida de vocal (l’avió, l’ham, l’helicòpter, l’estació). També es pot apostrofar la preposició de (d’acció, d’acord, d’òxid) i els pronoms. Tanmateix, en aquesta entrada parlarem de l’article definit i de la preposició de.

L’ús de l’apòstrof amb l’article definit i la preposició de

Com en tota norma, hi ha un seguit d’excepcions i casos a banda de la norma general sobre l’ús de l’apòstrof que cal esmentar:

  1. Els mots femenins que comencen per u àtones (que no formen part d’una sílaba tònica), amb hac o sense, no apostrofen l’article la:

la universitat, la humanitat, la història, la institució

2. Tampoc s’apostrofa l’article la davant de paraules compostes com les següents, perquè l’accent del primer element és secundari:

la infraestructura, la intercontinental, la ultradreta

3. No s’apostrofa quan el so representat per i o u en aquestes paraules no és vocàlic, sinó amb valor semivocàlic ([j] o [w], respectivament):

el iode, el iogurt, el uombat, el iugoslau, de Huelva, el Iemen, la hiena

4. S’escriu la, sense apostrofar, en aquests tres casos: la ira, la host i la una (referit a l’hora). Tampoc s’apostrofa davant del nom de les lletres (la e, la u, de efa) ni en el cas del topònim neerlandès la Haia.

5. Davant manlleus començats per hac, no s’apostrofa si és aspiradael hawaià, la Helen. S’apostrofa si és hac muda: l’haixix, d’handbol, l’hoquei.

6. Manlleus començats per s seguida de consonant (es pronuncia precedida d’una e de suport): no s’apostrofa l’article femení la ni la preposició de, però sí l’article masculí:

la Scala de Milàde Stalinl’Sporting, l’striptease, la República Democràtica de Sri Lanka

l'apòstrof, apòstrof, apostrof, recomanacions llingüístiques, L'apòstrof

Canvis en la normativa

L’Ortografia catalana de l’IEC de l’any 2016 presenta un canvi respecte de la normativa anterior: abans l’article femení la no s’apostrofava davant de mots formats amb el prefix negatiu a-. S’escrivia, per exemple, la anormalitat per evitar la confusió entre l’anormalitat i la normalitat. La nova normativa considera que la representació gràfica d’aquests mots ja evita l’ambigüitat i que en la llengua oral, on si que hi podria haver confusió, ja es fa la distinció i es pronuncia l’article sencer, si cal. Per tant, mots com els següents ara s’han d’apostrofar:

l’anormalitatl’asèpsial’asimetrial’amoralitat.

Apostrofació davant de sigles i acrònims

L’apostrofació davant de sigles i acrònims és diferent en funció de la seva pronunciació:

  • Pronunciació sil·làbica: es llegeixen com qualsevol altra paraula i s’apostrofen o no d’acord amb les regles generals d’apostrofació dels mots sencers: l’INCAVIl’UCIl’UNICEFd’IVA, la UEFA.
  • Pronunciació lletra per lletra: si la sigla comença amb vocal, també es fa servir l’apòstrof d’acord amb la regla general, però si comença per àtona, no (la UdL, la ITV). Compte també si el nom de la primera consonant comença amb vocal (per exemple, LSDela-essa-de), perquè llavors sí que s’apostrofem: d’LSDl’FMIl’NBAd’FM.

L’apòstrof davant de símbols, números i altres marques tipogràfiques

Davant de cometes i cursiva se segueixen les normes generals d’apostrofació:

El polític va qualificar les acusacions de corrupció contra ell d’«inadmissibles». (citació de paraules textuals)

L’autor d’El Senyor dels Anells és J.R.R. Tolkien.

Això no obstant, no s’apostrofa davant de símbols (5 milions de €, el H és un gas molt volàtil), llevat dels de la rosa dels vents, que es tracten com si fossin sigles (tant bufa de l’E com de l’O)Tampoc apostrofarem quan es tracta d’un ús metalingüístic de la cursiva (El substantiu de atraure és atracció.). 

Davant de nombres i xifres, se segueix la norma general: l’u, l’1, l’onze, l’11, quarts d’onze.


Fonts: Ésadir, OptimotOrtografia catalana
Foto: Laëtitia Buscaylet

Molts, molts menys accents diacrítics

En aquesta entrada de recomanacions lingüístiques us recordem com ha quedat la normativa ortogràfica respecte dels accents diacrítics arran de la publicació de la nova Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans de 2016.

Però, què són els accents diacrítics?

Hi ha algunes paraules que es fan servir amb freqüència i que van accentuades malgrat que segons les normes d’accentuació no hi haurien d’anar. La funció d’aquest accent, anomenat accent diacrític, és distingir aquestes paraules d’altres que s’escriuen igual per tal d’evitar confondre-les.

Fins a l’esmentada reforma de l’any 2016, en català es comptaven 150 mots amb accent diacrític i es va passar a un total de 15, la qual cosa simplifica molt aquest aspecte ortogràfic.

ortografia catalana, IEC, accents diacrítics

Paraules amb accent diacrític

Aquestes són les paraules que encara conserven l’accent diacrític per tal de distingir-les d’altres amb significat diferent que s’escriuen igual:

: ‘benefici’, adverbi, conjunció, interjecció
be: ‘anyell’, nom de la lletra b

déu: ‘divinitat’ – Déu vos guard.
deu: ‘font’, nombre 10, verb deure, verb dar

és: verb ésser/ser
es: pronom feble, article salat, nom de la lletra en plural

: ‘part terminal del braç’
ma: possessiu

més: adverbi i adjectiu quantitatiu, ‘signe de la suma’
mes: ‘una dotzena part de l’any’, participi del verb metre, conjunció, possessiu

món: ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’
mon: possessiu

pèl: ‘vellositat’
pel: contracció de per el

què: pronom relatiu precedit de preposició, pronom interrogatiu, pronom exclamatiu, ‘quid d’una qüestió’
que: pronom relatiu no precedit de preposició, conjunció, adverbi i adjectiu quantitatiu

: verb saber
se: pronom feble

: adverbi afirmatiu, ‘afirmació’
si: pronom reflexiu o recíproc, conjunció, nota musical, ‘interior’

sòl: ‘superfície del terreny’
sol: astre, nota musical, ‘sense companyia’, verb soler, adverbi

són: verb ésser/ser
son: ‘acte o ganes de dormir’, possessiu, verb sonar (balear)

: verb tenir
te: pronom feble, ‘arbust’ i ‘infusió’, nom de la lletra t

ús: ‘acció d’usar’, verb usar (balear i alguerès)
us: pronom feble, nom de la lletra u en plural

vós: pronom fort
vos: pronom feble

Tingueu en compte que es conserva l’accent en plural dels mots següents: bénsdéuspèlsquèssís i sòls (però mansmons).

En canvi, segons l’Ortografia de l’IEC del 2016, no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots, com ara: adeuadeu-siaumarededeupregadeurodamona contrapelrepelentresolsubsol, etc. Però sí que s’accentuen aquests mots quan porten guionetdéu-vos-guard (substantiu), mà-llargpèl-raspèl-roig, etc.

Per tant, desapareix l’accent de paraules que tradicionalment en duien i també dels seus derivats, tinguin el significat que tinguin. Per exemple: botadona (dones), foramoltmoranet (besnetrebesnet), ossec,
socvens (venen), ves…   

Font: Optimot

Expressions per parlar del temps: tic-tac, tic-tac…

Aquesta setmana dediquem la nostra entrada sobre recomanacions lingüístiques a tractar expressions per parlar del temps i a resoldre els dubtes que se’n puguin derivar.

donar temps o tenir temps?

creu, noCrec que no em donarà temps d’acabar la feina durant el termini previst.

tic, ok, siCrec que no tindré temps d’acabar la feina durant el termini previst.

tic, ok, siCrec que no hi ha temps d’acabar la feina durant el termini previst.

No obstant això, l’expressió donar temps és correcta si hi ha algú que dona tempsLa professora no ens dona prou temps per acabar l’examen. Com vèiem en els exemples anteriors, si es tracta d’una oració impersonal, aquesta expressió no és correcta, sinó que s’ha de fer amb el verb haver-hi o amb una altra construcció.

Fer temps portar temps?

Feia temps que no ens vèiem. (construcció genuïna)

Portàvem temps sense veure’ns.

Fa temps que demano que adoptem un gos. (construcció genuïna)

Porto temps demanant que adoptem un gos.

Ambdues construccions estan acceptades i es fan servir per expressar la idea de duració o continuïtat en un temps determinat. Malgrat això, la construcció portar + expressió temporal és més recent i no tant genuïna en català com l’anterior.

expressions per parlar del temps, recomanacions lingüístiques, gos, temps

Fa molt temps o fa molt de temps?

Entre un quantitatiu (molt, gens, gaire…) i el nom que el segueix (temps), la preposició de a vegades és optativa, altres vegades és obligatòria i en alguns casos no s’ha d’usar.

  • Els quantitatius quemassamésmenys i gaire no van seguits de la preposició de

Tinc massa temps lliure.

No tinc gaire temps lliure.

M’agradaria tenir més/menys temps lliure.

Que temps lliure que tinc!

  • Hi ha una sèrie de quantitatius que demanen obligatòriament l’ús de la preposició de. Exemples: gens, una mica, un xic, un munt

 No tinc gens de temps per estudiar.

  • Els quantitatius següents admeten la preposició de abans del substantiu que els segueix:

quantQuant de temps que té! (o Quant temps que té!)
moltFa molt de temps (o Fa molt temps)
pocQueda poc de temps (o Queda poc temps)
tantAmb tant de temps lliure ens avorrim (o Amb tant temps lliure ens avorrim)
prouFa prou de temps (o Fa prou temps)
bastantTenen bastant de temps (o Tenen bastant temps)
força: Fa força de temps (o Fa força temps)

A l’hora d’escollir entre la construcció amb la preposició i la construcció sense la preposició, és recomanable optar per la que sigui habitual segons el propi parlar.

Abreviatures d’hores, minuts i segons

hora: h (i no h. 

minut: min (i no m, que és el símbol de metre; ni tampoc min.)

segon: s (i no s. ni seg.)

  • S’escriuen en minúscules i a continuació de la xifra que acompanyen, separats per un espai:

El nostre horari és de 9 h a 18 h.

  • Si especifiquem la part del dia, no farem servir el símbol:

Tanquem a les 6 de la tarda/ a les sis de la tarda. (però no a les 18 h de la tarda)

  • Si volem expressar hores dels dia amb minuts o segons, el punt o els dos punts són els signes que separen les hores dels minuts i aquests dels segons:

18.30 h o 18:30 h (i no 18,30 h)

18.30.05 h o 18:30:05 h (i no 18,30,05 h)

  • En canvi, entre els segons i les dècimes només hi pot haver una coma:

L’atleta ha fet un temps de 6.32.15,5 h.

Font: Optimot

Foto destacada: Heather Zabriskie
Foto gos: Angelina Litvin

Donar o fer, aquest és el dilema.

En aquesta nova edició de les nostres recomanacions lingüístiques us expliquem quan fer servir les formes correctes de donar o fer.

Donar o fer?

Sovint aquests dos verbs es fan servir de manera incorrecta en certes expressions. Hi ha, sobretot, una tendència cap a l’ús incorrecte de donar en comptes de la forma correcta amb fer:

* Donar un petó/una abraçada. > Fer un petó/una abraçada.

* Donar fàstic/ràbia/pena/vergonya. > Fer fàstic/ràbia/pena/vergonya.

* Donar un pas/un salt. > Fer un pas/un salt.

* Donar la impressió. > Fer la impressió o fer l’efecte.

No obstant això, hi ha casos en què les dues opcions són correctes amb el mateix significat:

Donar/fer una classe/conferència/xerrada/concert/ponència.

Donar/fer un tomb.

Donar/fer gelosia

Donar/fer ombra

En canvi, la forma verbal canvia de significat segons que s’utilitzi un o altre verb en algunes expressions com:

fer eixamples: ‘eixamplar un espai llevant-ne destorbs’

donar eixamples: ‘conferir llibertat d’acció a algú’

fer lloc: ‘llevar els destorbs d’un espai’

donar lloc: ‘originar’

I hi ha casos, en canvi, en què el verb correcte és donar:

* Fer una ullada/un cop d’ull. > Donar una ullada/un cop d’ull.

* Fer un clatellot/cop/bufetada/puntada de peu. > Donar un clatellot/cop/bufetada/puntada de peu.

donar o fer, recomanacions lingüístiques, donar un cop

Formes verbals i locucions genuïnes

* Donar el sol. > Tocar el sol.

* Donar un mareig. > Marejar-se, agafar/venir un mareig.

* Donar set/gana. > Fer venir set/gana.

* Donar la calefacció. > Engegar la calefacció.

* Donar-li (a una tecla). > Prémer/pitjar una tecla.

* Donar-se la volta. > Girar-se/tombar-se.

* Donar-se bé una cosa a algú. > Tenir-hi traça/la mà trencada, ser el seu fort, tenir facilitat…

Donar o donar de?

En català, les expressions donar menjar, donar beure i donar mamar s’escriuen sense de. Per tant, no és correcte dir *donar de menjar/beure/mamar.

Dongui o doni? Dongués o donés?

Pel que fa a la conjugació, el verb donar segueix el model del verb cantar. Quan es forma el subjuntiu d’aquest verb no s’afegeix el so de g a l’arrel.

Així, les formes del present de subjuntiu són: donidonisdonidonemdoneudonin; i les de l’imperfet de subjuntiu són: donésdonessisdonésdonéssimdonéssiudonessin.

Fonts: Ésadir, Optimot

Foto destacada: Mar Cerdeira
Foto: Hermes Rivera

Errors habituals: quan, quant, tan, tant

Comencem l’any amb una nova entrada sobre recomanacions lingüístiques i us parlem dels usos de quan, quant, tan, tant així com també d’altres expressions amb aquestes paraules.

Quan o quant?

Totes dues formes són correctes, però tenen usos diferents.

Quan és un adverbi de temps amb una única forma invariable que fa referència a un moment concret en el temps:

Quan vas adoptar el teu gos?

En canvi, quant pot funcionar com un adjectiu, com un pronom i com un adverbi i presenta flexió de gènere i nombre: quant, quanta, quants, quantes.

Com a adjectiu significa “quina quantitat de o quin nombre de”.

Quants gossos tens a casa?

Si quant no va acompanyat de cap nom, sinó que en substitueix un, funciona com un pronom amb el mateix significat.

Quants en voldries tenir?

En un registre més formal o literari, quant també pot funcionar com un adverbi de quantitat amb el significat de “en quina mesura”.

Quant gran fou la meva joia en veure aquell gosset!

Cada quan o cada quant?

Quan la frase equival a “quina quantitat de temps” però elidim la paraula temps, haurem de fer servir quant.

Cada quant vas al gimnàs? (Equival a Cada quant temps vas al gimnàs?).

En canvi, en els casos en què l’expressió no equival a “cada quant temps”, sinó que es tracta d’una oració subordinada de temps, ha d’anar introduïda per quan.

Vaig al gimnàs cada quan puc. (No podem dir *cada quant temps puc).

Quant a, en quant a i quant fa a

La formes *en quant a i *quant fa a no són correctes en català. Hi ha diverses maneres d’introduir un tema que volem tractar, com ara amb pel que fa a, a propòsit de, pel que respecta a, quant a, etc. Quant a es fa servir sobretot en contextos formals, però cal evitar fer-ne un ús abusiu.

Sempre i quan

L’expressió sempre i quan no és correcta en català. Per expressar una condició haurem de dir sempre que o fer servir la conjunció si quan el verb és en indicatiu.

Aniré al gimnàs, sempre que no plogui.

Aniré al gimnàs, si no plou.

Quant més i quant menys

Quant més i quant menys no són correctes en català. Per expressar que el grau d’un valor va en funció del grau d’un altre hem de fer servir les expressions com més i com menys.

Com més pastissos menjo, més m’agraden.

Com menys vaig al gimnàs, més em costa de tornar-hi.

Tan o tant?

Tan és un adverbi i, per tant, no pot anar mai sol, sempre ha d’anar acompanyat d’un adjectiu o d’un altre adverbi.

quan, quant, tan, tant

Els gats són tan bonics!

Dormen tan profundament que em fan enveja.

En canvi, tant pot ser un adjectiu o un adverbi. Si és un adjectiu, ha d’acompanyar un nom i hi ha de concordar en gènere i nombre.

No entenc com pots tenir tants animals a casa.

Si tant és un adverbi, pot complementar un verb.

Han jugat tant que ara estan esgotats.

També serveix per introduir dos elements idèntics, ja siguin noms, adjectius o adverbis.

M’agraden tant els gossos com els gats.

Els gossos, tant grossos com petits, m’agraden tots.

De tant en tant, de tant en quan, de quan en quan

L’expressió correcta per referir-se a una freqüència indefinida, a intervals, és de tant en tant. No són correctes les formes *de tant en quan ni *de quan en quan.

De tant en tant el gos em porta la pilota per jugar.

Fonts: Ésadir, Optimot

Com s’escriuen les adreces en català?

En aquesta entrada sobre recomanacions lingüístiques us recordem com escriure les adreces correctament.

Les adreces postals

Malgrat que cada cop s’escriuen menys cartes (potser només la que enviem a Ses Majestats els Reis Mags d’Orient), a més d’un ens convindria recordar com s’escriuen les adreces correctament. Com s’abrevien els noms dels carrers? Hi va coma entre el número de l’edifici i el de la planta? I per abreviar els ordinals, s’escriu 1r o 1er?

Us solucionem aquests i tots els dubtes sobre com s’escriuen les adreces a continuació.

Noms dels carrers

En general, es recomana escriure sencers els noms de les vies urbanes, tot i que si es tracta de textos molt sintètics com ara formularis, es poden abreujar de la manera següent:

avinguda: av.

carrer: c., c/

carreró: cró.

carretera: ctra.

passatge: ptge.

passeig: pg.

plaça: pl.

rambla: rbla.

ronda: rda.

travessera: trav.

S’escriuran amb majúscula inicial si van després d’un punt o al començament de línia.

recomanacions lingüístiques, adreces

Entre la denominació referida al tipus de via (carrer, plaça, avinguda…) i la denominació específica de la via escriurem normalment la preposició de i, si cal, també l’article.

Plaça del Blat

Ronda de Sant Antoni

No obstant això, no farem servir la preposició de si la denominació pròpia de la via és un adjectiu (plaça Reial) i serà opcional per a la versió abreujada (rda. del Guinardó o rda. Guinardó).

Els ordinals

En les adreces hi consten números ordinals abreujats que es refereixen al número de l’edifici, de la planta i de la porta del replà. Els ordinals s’abreugen amb el número i la última lletra del nom desplegat. El punt després de la lletra és optatiu (1r o 1r., 2n o 2n., o 5è.). L’abreviatura de sense número és s/n.   

Pel que fa a les comes, cal separar el nom del carrer del número de l’edifici i aquest del número de la planta: Balmes, 195, 7è 2a.

Font: Optimot

Verbs amb eix: conec o coneixo, lluu o llueix, acut o acudeix?

En aquesta entrada sobre recomanacions lingüístiques, us presentem alguns aspectes que cal tenir en compte per tal d’evitar errors habituals en les formes d’alguns verbs amb eix o sense aquesta partícula.

1. Conec o coneixo?

La primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs aparèixer, conèixer, desconèixer i reconèixer són: aparec, conec, desconec i reconec, respectivament.

A vegades, adoptant la conjugació d’altres verbs similars que acaben en –o en la primera persona del present d’indicatiu, com ara créixer (creixo),  merèixer (mereixo), néixer (neixo), etc., se senten les formes incorrectes *apareixo, *coneixo, *desconeixo i *reconeixo.

L’error també s’observa en altres formes verbals a part del present d’indicatiu, com ara en el present de subjuntiu (*coneixi, *coneixis) i l’imperfet de subjuntiu (*coneixés, *coneixessis). Les formes correctes són conec, conegui, coneguis, conegués i coneguessis, respectivament.

2. Lluu o llueix?

Totes dues formes del verb lluir són correctes, però tenen significats diferents.

Les formes sense l’increment –eix– (lluu, lluen, lluï…) s’usen quan lluir significa ‘aparèixer lluminós’. Per exemple: Els ulls del gat lluen en la foscor, Com lluen els estels!

recomanacions lingüístiques, verbs amb eix

En canvi, les formes amb l’increment –eix– (llueix, llueixen, llueixi…) s’usen quan lluir té els significats figurats següents:

1. ‘Mostrar’. Per exemple: No llueix tot el que sap, Tens un vestit preciós i no el llueixes.
2. ‘Tenir èxit’. Per exemple: En el moment de l’entrevista vull que t’hi llueixis.
3. ‘Fer-se notar’. Per exemple: El ram de flors del racó llueix molt.   

3. Acut o acudeix?

Alguns verbs de la tercera conjugació (acabats en –ir) es poden conjugar indistintament com servir o com dormir. Les persones primera singular (jo), segona singular (tu), tercera singular (ell/ella) i tercera plural (ells/elles) del present d’indicatiu, del present de subjuntiu i de l’imperatiu tenen dues formes, l’una amb –eix– i l’altra sense.

Per tant, com que són correctes ambdues formes, amb -eix- i sense, són verbs purs i incoatius alhora. És el cas de: acudirarrupirbrunzirconsumirescollirmentirpercudir i presumir.

Exemples:

No se m’acut/se m’acudeix la solució per al problema.

Les abelles brunzen/brunzeixen.

Ja saps que no m’agrada com presums/presumeixes d’aquesta manera.

Font: Optimot