Donar o fer, aquest és el dilema.

En aquesta nova edició de les nostres recomanacions lingüístiques us expliquem quan fer servir les formes correctes de donar o fer.

Donar o fer?

Sovint aquests dos verbs es fan servir de manera incorrecta en certes expressions. Hi ha, sobretot, una tendència cap a l’ús incorrecte de donar en comptes de la forma correcta amb fer:

*Donar un petó/una abraçada. > Fer un petó/una abraçada.

*Donar fàstic/ràbia/pena/vergonya. > Fer fàstic/ràbia/pena/vergonya.

*Donar un pas/un salt. > Fer un pas/un salt.

*Donar la impressió. > Fer la impressió o fer l’efecte.

*Donar una ullada. > Fer una ullada.

No obstant això, hi ha casos en què les dues opcions són correctes:

Donar/fer una classe/conferència/xerrada/concert/ponència.

Donar/fer un tomb.

I hi ha casos, en canvi, en què el verb correcte és donar:

*Fer un clatellot/cop/bufetada/puntada de peu. > Donar un clatellot/cop/bufetada/puntada de peu.

donar o fer, recomanacions lingüístiques, donar un cop

Formes verbals i locucions genuïnes

*Donar el sol. > Tocar el sol.

*Donar un mareig. > Marejar-se, agafar/venir un mareig.

*Donar set/gana. > Fer venir set/gana.

*Donar la calefacció. > Engegar la calefacció.

*Donar-li (a una tecla). > Prémer/pitjar una tecla.

*Donar-se la volta. > Girar-se/tombar-se.

*Donar-se bé una cosa a algú. > Tenir-hi traça/la mà trencada, ser el seu fort, tenir facilitat…

Donar o donar de?

En català, les expressions donar menjar, donar beure i donar mamar s’escriuen sense de. Per tant, no és correcte dir *donar de menjar/beure/mamar.

Dongui o doni? Dongués o donés?

Pel que fa a la conjugació, el verb donar segueix el model del verb cantar. Quan es forma el subjuntiu d’aquest verb no s’afegeix el so de g a l’arrel.

Així, les formes del present de subjuntiu són: donidonisdonidonemdoneudonin; i les de l’imperfet de subjuntiu són: donésdonessisdonésdonéssimdonéssiudonessin.

Fonts: Ésadir, Optimot

Foto destacada: Mar Cerdeira
Foto: Hermes Rivera

Errors habituals: quan, quant, tan, tant

Comencem l’any amb una nova entrada sobre recomanacions lingüístiques i us parlem dels usos de quan, quant, tan, tant així com també d’altres expressions amb aquestes paraules.

Quan o quant?

Totes dues formes són correctes, però tenen usos diferents.

Quan és un adverbi de temps amb una única forma invariable que fa referència a un moment concret en el temps:

Quan vas adoptar el teu gos?

En canvi, quant pot funcionar com un adjectiu, com un pronom i com un adverbi i presenta flexió de gènere i nombre: quant, quanta, quants, quantes.

Com a adjectiu significa “quina quantitat de o quin nombre de”.

Quants gossos tens a casa?

Si quant no va acompanyat de cap nom, sinó que en substitueix un, funciona com un pronom amb el mateix significat.

Quants en voldries tenir?

En un registre més formal o literari, quant també pot funcionar com un adverbi de quantitat amb el significat de “en quina mesura”.

Quant gran fou la meva joia en veure aquell gosset!

Cada quan o cada quant?

Quan la frase equival a “quina quantitat de temps” però elidim la paraula temps, haurem de fer servir quant.

Cada quant vas al gimnàs? (Equival a Cada quant temps vas al gimnàs?).

En canvi, en els casos en què l’expressió no equival a “cada quant temps”, sinó que es tracta d’una oració subordinada de temps, ha d’anar introduïda per quan.

Vaig al gimnàs cada quan puc. (No podem dir *cada quant temps puc).

Quant a, en quant a i quant fa a

La formes *en quant a i *quant fa a no són correctes en català. Hi ha diverses maneres d’introduir un tema que volem tractar, com ara amb pel que fa a, a propòsit de, pel que respecta a, quant a, etc. Quant a es fa servir sobretot en contextos formals, però cal evitar fer-ne un ús abusiu.

Sempre i quan

L’expressió sempre i quan no és correcta en català. Per expressar una condició haurem de dir sempre que o fer servir la conjunció si quan el verb és en indicatiu.

Aniré al gimnàs, sempre que no plogui.

Aniré al gimnàs, si no plou.

Quant més i quant menys

Quant més i quant menys no són correctes en català. Per expressar que el grau d’un valor va en funció del grau d’un altre hem de fer servir les expressions com més i com menys.

Com més pastissos menjo, més m’agraden.

Com menys vaig al gimnàs, més em costa de tornar-hi.

Tan o tant?

Tan és un adverbi i, per tant, no pot anar mai sol, sempre ha d’anar acompanyat d’un adjectiu o d’un altre adverbi.

quan, quant, tan, tant

Els gats són tan bonics!

Dormen tan profundament que em fan enveja.

En canvi, tant pot ser un adjectiu o un adverbi. Si és un adjectiu, ha d’acompanyar un nom i hi ha de concordar en gènere i nombre.

No entenc com pots tenir tants animals a casa.

Si tant és un adverbi, pot complementar un verb.

Han jugat tant que ara estan esgotats.

També serveix per introduir dos elements idèntics, ja siguin noms, adjectius o adverbis.

M’agraden tant els gossos com els gats.

Els gossos, tant grossos com petits, m’agraden tots.

De tant en tant, de tant en quan, de quan en quan

L’expressió correcta per referir-se a una freqüència indefinida, a intervals, és de tant en tant. No són correctes les formes *de tant en quan ni *de quan en quan.

De tant en tant el gos em porta la pilota per jugar.

Fonts: Ésadir, Optimot

Com s’escriuen les adreces en català?

En aquesta entrada sobre recomanacions lingüístiques us recordem com escriure les adreces correctament.

Les adreces postals

Malgrat que cada cop s’escriuen menys cartes (potser només la que enviem a Ses Majestats els Reis Mags d’Orient), a més d’un ens convindria recordar com s’escriuen les adreces correctament. Com s’abrevien els noms dels carrers? Hi va coma entre el número de l’edifici i el de la planta? I per abreviar els ordinals, s’escriu 1r o 1er?

Us solucionem aquests i tots els dubtes sobre com s’escriuen les adreces a continuació.

Noms dels carrers

En general, es recomana escriure sencers els noms de les vies urbanes, tot i que si es tracta de textos molt sintètics com ara formularis, es poden abreujar de la manera següent:

avinguda: av.

carrer: c., c/

carreró: cró.

carretera: ctra.

passatge: ptge.

passeig: pg.

plaça: pl.

rambla: rbla.

ronda: rda.

travessera: trav.

S’escriuran amb majúscula inicial si van després d’un punt o al començament de línia.

recomanacions lingüístiques, adreces

Entre la denominació referida al tipus de via (carrer, plaça, avinguda…) i la denominació específica de la via escriurem normalment la preposició de i, si cal, també l’article.

Plaça del Blat

Ronda de Sant Antoni

No obstant això, no farem servir la preposició de si la denominació pròpia de la via és un adjectiu (plaça Reial) i serà opcional per a la versió abreujada (rda. del Guinardó o rda. Guinardó).

Els ordinals

En les adreces hi consten números ordinals abreujats que es refereixen al número de l’edifici, de la planta i de la porta del replà. Els ordinals s’abreugen amb el número i la última lletra del nom desplegat. El punt després de la lletra és optatiu (1r o 1r., 2n o 2n., o 5è.). L’abreviatura de sense número és s/n.   

Pel que fa a les comes, cal separar el nom del carrer del número de l’edifici i aquest del número de la planta: Balmes, 195, 7è 2a.

Font: Optimot

Verbs amb eix: conec o coneixo, lluu o llueix, acut o acudeix?

En aquesta entrada sobre recomanacions lingüístiques, us presentem alguns aspectes que cal tenir en compte per tal d’evitar errors habituals en les formes d’alguns verbs amb eix o sense aquesta partícula.

1. Conec o coneixo?

La primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs aparèixerconèixerdesconèixer i reconèixer són: aparecconecdesconec i reconec, respectivament.

A vegades, adoptant la conjugació d’altres verbs similars que acaben en –o en la primera persona del present d’indicatiu, com ara créixer (creixo),  merèixer (mereixo), néixer (neixo), etc., se senten les formes incorrectes *apareixo, *coneixo, *desconeixo i *reconeixo.

L’error també s’observa en altres formes verbals a part del present d’indicatiu, com ara en el present de subjuntiu (*coneixi, *coneixis) i l’imperfet de subjuntiu (*coneixés, *coneixessis). Les formes correctes són conec, conegui, coneguis, conegués i coneguessis, respectivament.

2. Lluu o llueix?

Totes dues formes del verb lluir són correctes, però tenen significats diferents.

Les formes sense l’increment –eix– (lluu, lluen, lluï…) s’usen quan lluir significa ‘aparèixer lluminós’. Per exemple: Els ulls del gat lluen en la foscor, Com lluen els estels!

recomanacions lingüístiques, verbs amb eix

En canvi, les formes amb l’increment –eix– (llueix, llueixen, llueixi…) s’usen quan lluir té els significats figurats següents:

1. ‘Mostrar’. Per exemple: No llueix tot el que sap, Tens un vestit preciós i no el llueixes.
2. ‘Tenir èxit’. Per exemple: En el moment de l’entrevista vull que t’hi llueixis.
3. ‘Fer-se notar’. Per exemple: El ram de flors del racó llueix molt.   

3. Acut o acudeix?

Alguns verbs de la tercera conjugació (acabats en –ir) es poden conjugar indistintament com servir o com dormir. Les persones primera singular (jo), segona singular (tu), tercera singular (ell/ella) i tercera plural (ells/elles) del present d’indicatiu, del present de subjuntiu i de l’imperatiu tenen dues formes, l’una amb –eix– i l’altra sense.

Per tant, com que són correctes ambdues formes, amb -eix- i sense, són verbs purs i incoatius alhora. És el cas de: acudirarrupirbrunzirconsumirescollirmentirpercudir i presumir.

Exemples:

No se m’acut/se m’acudeix la solució per al problema.

Les abelles brunzen/brunzeixen.

Ja saps que no m’agrada com presums/presumeixes d’aquesta manera.

Font: Optimot

S’escriuen junts o separats? Alhora, almenys i potser

Aquesta setmana a recomanacions lingüístiques: si dubteu sobre la diferència entre alhora/a l’hora, almenys/al menys i potser/pot ser, en aquesta entrada us n’expliquem els usos perquè sapigueu quan s’han d’escriure junts o separats.

Alhora o a l’hora?

  • Alhora és un adverbi que significa «al mateix temps».

Cuinava i, alhora, mirava la tele. No m’estranya que es cremés el dinar.

No obstant això, l’expressió al temps que no és correcta per expressar simultaneïtat.

*Acomiaden treballadors al temps que els directius s’apugen el sou.

Acomiaden treballadors i, alhora/al mateix temps, els directius s’apugen el sou.

  • A l’hora és una construcció formada per la preposició a, l’article i el nom hora i té un significat literal.

Truca’m després de l’hora de sopar.

A l’hora de rentar els plats sempre desapareix.

Almenys o al menys?

  • Almenys és un adverbi i significa «si més no», «com a mínim», «pel cap baix».

Almenys me’n podries donar una mica, no?

Almenys en vam treure un empat, del partit d’ahir.

  • Al menys és una construcció formada per la contracció de la preposició a i l’article el i l’adverbi menys.

Li has anat a preguntar al menys indicat de tots.

També trobem aquesta construcció amb el significat de «el mínim possible”, tot i que hi ha alternatives d’ús més habitual.

Procurarem posar la música al menys forta possible.

Procurarem posar la música com més fluixa millor.

Procurarem posar la música tan fluixa com sigui possible.

Potser o pot ser?

  • L’adverbi potser es fa servir per expressar probabilitat i equival a possiblement, probablement.

Potser convindria que el traguessis a passejar.

junts o separats, recomanacions lingüístiques, alhora, potser, almenys

Potser encara no han arribat a casa i per això no contesten.

  • Pot ser està format per la tercera persona del singular del verb poder i la forma en infinitiu del verb ser.

Pot ser que suspengui l’examen perquè no he estudiat gaire.

Cal tenir en compte que l’adverbi potser no admet el verb en subjuntiu. En canvi, amb el verb poder sí que es pot fer servir el subjuntiu, precedit sempre de la conjunció que.

*Potser plogui demà. > Potser plourà demà./ Pot ser que plogui demà.

En un registre col·loquial, es fa servir la construcció potser que + subjuntiu per expressar un suggeriment. Per exemple:

Potser que afluixis!
Potser que fem un pensament…

Font: Optimot.

Com s’escriuen les dates en català correctament?

Us portem una nova entrada sobre recomanacions lingüístiques i avui hem decidit fixar-nos en com s’escriuen les dates en català.

Parlem del temps: les dates i altres expressions temporals

A l’hora de parlar sobre dates en català ens poden sorgir molts dubtes. Les escrivim amb números o lletres? És correcte «de 2005» o hauria de ser «del 2005»? Hem de dir «cap als anys noranta» o «cap els anys noranta»?

En aquesta entrada us resolem aquests dubtes i us detallem les convencions gràfiques existents per tal d’escriure les dates en català correctament.

Escriure la data completa

L’ordre habitual en català per escriure la data completa, per exemple en cartes, és dia, mes i any: el dia amb xifres, el mes amb lletres i l’any amb xifres completes. Els mesos s’escriuen en minúscula i l’any no ha de portar el punt del miler.

11 de setembre de 1714

Malgrat això, en un context internacional, les normes ISO (International Organization for Standardization) segueixen el criteri d’especificar primer els períodes de temps més llargs amb el format aaaa-mm-dd (és a dir, any-mes-dia). Per exemple: 2012-09-27. Només s’ha d’optar per aquest model en documents de caràcter científic o tècnic d’abast internacional.

La data abreviada

Si ens cal una forma abreujada per a formularis, gràfics, etc., podem escriure la data amb xifres. En aquest cas, el més habitual és separar les datacions amb punts sense espais, tot i que també es poden fer servir els guionets o la barra inclinada.

9.11.2015 o 9.11.15

9-11-2015 o 9-11-15

9/11/2015 o 9/11/15

En aquest cas, l’any es pot escriure sencer o només les dues últimes xifres, però no és correcte marcar-ho amb un apòstrof i es recomana afegir un 0 a les xifres inferiors a 10 per als dies i els mesos en la forma abreviada.

*L’any ’89.

06.05.1989

És correcte, també, escriure el mes amb xifres romanes.

20-V-92

dates en català, calendari, recomanacions lingüístiques

Dècades

Si es fa servir l’expressió «els anys …», «a la dècada dels anys…» o «a la dècada dels…», l’any s’escriu amb lletres.

Els anys seixanta.

A la dècada dels anys seixanta.

A la dècada dels seixanta.

Això no obstant, si fem servir l’expressió «a la dècada de + número de l’any», l’any s’escriu amb xifres.

A la dècada de 1960.

Dates assenyalades

Tot i que habitualment escriurem les dates amb xifres, quan parlem de dates assenyalades, pot ser que la tradició n’hagi consolidat l’escriptura amb lletres:

L’Onze de Setembre (en majúscules perquè és el nom propi per a la Diada)

Els nombres que s’apostrofen quan s’escriuen amb lletres, també s’apostrofen quan els escrivim amb xifres.

L’11-S

Preposicions a les dates

  • De o del davant de l’any

Hem de posar o no l’article el entre la preposició de i la xifra de l’any? Ambdues opcions són correctes, però per al llenguatge administratiu i jurídic es recomana la forma sense l’article i, en tot cas, els usos han de ser coherents al llarg d’un mateix text.

23 d’abril de 2017/ 23 d’abril del 2017

De 1936 a 1939/ del 1936 al 1939

  • Cap a i fins a

Davant de dates i altres expressions temporals amb cap i fins farem servir la preposició a:

Cap a 1980/ cap al 1980/ cap a l’any 1980

De 1789 fins a 1799/ Del 1789 fins al 1799

Abans o després de Crist

Les abreviatures en català corresponents a abans o després de Crist són aC i dC, sense punts. Els segles s’escriuen amb números romans i l’abreviatura corresponent és s.

s. V aC

Fonts: Optimot, ésAdir.

Quan hem d’escriure perquè o per què?

Encetem la sèrie sobre recomanacions lingüístiques aclarint els possibles dubtes sobre quan hem d’escriure perquè o per què. En aquesta entrada us n’expliquem els usos i les diferències i us donem estratègies per evitar confondre’ls.

Perquè

El perquè escrit junt pot funcionar com una conjunció o com un substantiu, però no el podem fer servir en oracions interrogatives. Com a conjunció pot tenir valor causal o final:

  • Conjunció amb valor causal (equival a ja que)

Hi vaig perquè m’agrada.

Ho he dit perquè volia saber com reaccionaries.

  • Conjunció amb valor final (equival a a fi queamb la finalitat que per tal que)

Els seus pares van venir perquè ella els ensenyés el pis nou.

Els va enviar el currículum perquè el tinguessin en compte en el procés de selecció.

  • Nom precedit d’article (el perquè). Equival a la raó o la causa.

No me’n va saber dir el perquè.

Em va dir que m’explicaria el perquè de la seva decisió en privat.

Per què

El per què separat es fa servir per introduir oracions interrogatives, ja siguin directes o indirectes i equival a per quina raó:

Per què em mires d’aquesta manera?

perquè o per què, recomanacions lingüístiques

Li vaig preguntar per què no havia avisat que faria tard.

També s’escriu separat quan funciona com un pronom relatiu i equival a pel qualper la qualpels quals o per les quals:

No saben el motiu per què es va enfadar. (pel qual)

Aquestes són les raons per què hauries d’anar a la universitat. (per les quals)

Per a què

En molts casos per a què té un significat similar al per què interrogatiu però amb un matís diferent:

—Per a què cuines tant de menjar? (amb quina finalitat)

—Perquè me’n sobri per a un altre àpat.

—Per què cuines tant de menjar? (per quina raó)

—Perquè no he calculat bé les quantitats de la recepta.

Un altre ús poc habitual de per a què és quan funciona com a pronom relatiu i equival a per al qualper a la qualper als quals o per a les quals:

L’empresa per a què treballo té un nou director general. (per a la qual)

El centre per a què demaneu accés té poques places. (per al qual)

No tenir per què + infinitiu

Aquesta construcció és poc genuïna en català i és recomanable substituir-la per d’altres com:

*No tens per què venir. > No cal que vinguis./ No has de venir per res.

Com + perquè

En català aquesta expressió no és correcta i s’ha de fer servir només perquè:

*Estic massa nerviós com perquè em surti bé l’examen. > Estic massa nerviós perquè em surti bé l’examen.

I ara, a posar-ho en pràctica!

Font: Optimot

Paraules oblidades: l’empobriment lèxic en català

La tardor ja és aquí i com sempre arriba acompanyada d’aquella malenconia tan pròpia d’aquestes dates en què el dia s’escurça inexorablement. Desem les bermudes i traiem les jaquetes de rigor, i els arbres comencen a groguejar fins que tot plegat acabaran ben pelats. La imatge de les fulles caduques em fa pensar, per allò del símil poètic, en l’empobriment lèxic de la llengua i en totes les paraules en desús que acaben bandejades i fins i tot acaben essent paraules oblidades pels seus parlants: les paraules en perill d’extinció.

paraules en perill d'extinció, tardor, fulles, empobriment lèxic

Què fa que algunes paraules acabin en desús?

D’entrada, podem pensar en dues raons principals per a la desaparició de paraules en la majoria de llengües: o bé allò que els mots anomenen ha deixat d’existir, o bé les paraules de nova creació substitueixen les existents.

Seria el cas d’algunes mesures de pes o de capacitat que eren d’ús habitual quan es comercialitzaven els productes agrícoles a granel abans de l’aparició dels envasos de mida estàndard i de la implantació del sistema cegesimal. Segurament alguns encara recorden què és un petricó, un picotí, una quartera o una arrova (que no una @). Més exemples de conceptes relativament obsolets: macip, junyir, clemàstecs, pubilla, fadrí

Algunes veus, com dèiem, perden la batalla i sobretot són les generacions més joves qui ja no les fan servir o fins i tot les desconeixen. Exemples: murga, xamós, surra, (beure a) galet, voraviu, dèria, enravenar, carallot, capsigrany, cabòries, treure cap, anar a missa...

Paraules oblidades: la reducció del lèxic d’ús habitual

paraules oblidades, paraules en desús, empobriment lèxic, mots encreuats
Els mots encreuats i sobretot llegir són un bon exercici per enriquir el vocabulari i rescatar paraules en desús.

Encara podríem anomenar un altre culpable de l’empobriment lèxic: la simplificació de la llengua, és a dir, la disminució del cabal de paraules que fa servir un parlant a favor de l’ús de «paraules comodí». En aquest sentit veiem com mots que es feien servir habitualment han quedat obsolets o bé restringits al llenguatge literari o culte. Exemples: debades, ensems, antany, adesiara, gambades, clepsa, de gairell, a gratcient, àdhuc, de bell antuvi, menester, guaitar, deixondir, paüra...

Contacte entre llengües i variants dialectals

A més, en el cas del català no podem passar per alt que aquest procés de pèrdua de lèxic propi es veu accentuat per l’adopció indiscriminada de paraules del castellà, per una banda, i de l’anglès, per altra, mitjançant la creació de neologismes que passen al català en forma de calcs i manlleus a vegades per sobre de paraules pròpies.

Finalment, la preeminència del català estàndard en els mitjans de massa i en les noves tecnologies el fan avançar en detriment de les variants dialectals. Així doncs, malauradament, alguns mots d’altres variants geogràfiques del català es van perdent amb la desaparició de les generacions més grans. Exemples: acotxar (en el sentit d’ajupir-se), espill, gitar, moresc, al·lot, arruixó, redol, fato, potxó

En definitiva, la llengua és un òrgan viu que evoluciona constantment i és lògic que incorpori paraules noves mentre que d’altres que designen conceptes obsolets acabin essent paraules oblidades. No obstant això, el que ens hauria de concernir a tots com a parlants és conservar les paraules que denominen conceptes del dia a dia, les que parlen sobre relacions entre persones i sobre el món, atresorar-les i tenir la llibertat d’anomenar aquests conceptes amb tota la riquesa de sinònims i expressions de què disposa la llengua catalana.

Pst! Ja ho saps tot sobre les onomatopeies?

L’onomatopeia és un mot format a partir de la imitació d’un so (és a dir, de la percepció acústica d’un soroll) i, com que aquesta percepció és força subjectiva, les onomatopeies poden variar molt en cada idioma. Vegem-ne alguns casos.

Onomatopeies: casos destacats

Les onomatopeies cobreixen un camp amplíssim que comprèn des del soroll que es fa en caminar fins al de les campanes, passant per un ampli catàleg de reproduccions sonores com ara el fregadís de la roba, el soroll dels mitjans de transport i moltes altres. Avui, però, parlarem de dos dels temes que més criden l’atenció: animals i còmics.

Sons d’animals
onomatopeies, gossos, idiomes
Font: Soundimals.

És curiós veure com s’escriuen els sons dels animals en diferents idiomes. Us en mostrem alguns exemples, tot i que hi pot haver altres opcions diferents per a cada idioma:

  • Ocell: alemany: tschiep, tschiep; japonès: pyu pyu; grec: tsiutsiu; anglès: tweet-tweet; francès: cui-cui; italià: cip cip; castellà: pío, pío; català: piu-piu o xiu-xiu.
  • Gall: alemany: kikeriki; neerlandès: kukeleku; francès: cocorico;  japonès: kokekokkoo; anglès: cock-a-doodle-doo; castellà: quiquiriquí; català: quicquiriquic.
  • Gos: alemany: wau-wau; francès: ouah-ouah; anglès: woof-woof; japonès: wan wan; italià: bau bau; castellà: guau, guau; català: bub-bub.
Còmics
paf, onomatopeies, asterix
L’Astèrix, el famós gal de les aventures de Goscinny i d’Uderzo.

El gènere del còmic té com a característica principal la reproducció de la llengua oral en format escrit, fins al punt que quan llegim tenim la sensació d’estar escoltant el que passa a les vinyetes. En aquest sentit, un dels elements clau d’aquest llenguatge «oral» són les onomatopeies. Algunes de típiques del gènere poden ser:

  • Expressió de dolor: francès: aïe, ouille; anglès: argh, ouch, augh; japonès: u; castellà: ay; català: ahaiohoiui.
  • Plor: francès: hiii-hiii, ouinn; anglès: boo-hoo; japonès: eeee, miiii, hu-e; castellà: buaaa; català: buaaà (o buààà).
  • Cop: francès: paf, baf; anglès: bam, sock, bash; castellà: ¡zas!, ¡paf!; català: clac, pof, pim-pam.

El «so simbòlic» del japonès

Un cas especial el trobem en el japonès i en el manga, és clar. En japonès es fa un ús molt abundant de les onomatopeies més enllà dels simples efectes sonors com ara el so d’un telèfon (ring o dring) o d’alguna cosa que cau a terra (patapam!).

Hi ha un nombre incalculable d’onomatopeies que també adopten funcions verbals i adverbials i que, en alguns casos, fan referència a accions, estats o emocions que no necessàriament tenen un so associat. Per tant, es tracta d’una mena de «so simbòlic» o fonosimbolisme, que és la idea d’atorgar un valor psicològic a les vocals i a les consonants. Així, tant podem trobar onomatopeies per a sons com la pluja (para para), com per a l’escalfor del sol (poka poka), per a la qualitat de «desendreçat» (gocha gocha) o per a l’adverbi «tímidament» (osoru osoru).

Sis apunts sobre les onomatopeies en català
  1. Els mots duplicats s’ajunten amb un guionet (xup-xup), mentre que els triplicats se separen amb comes (bla, bla, bla) o signes d’exclamació per a més èmfasi (oh! oh! oh!).
  2. En català, l’onomatopeia que representa el riure s’escriu correctament amb hac (ha, ha, ha), ja que si ho escrivíssim amb jota hauríem de pronunciar el so ge, com a joc o germen. També podem optar per he, he, he o hi, hi, hi per a riures més irònics o burletes.
  3. Pel que fa a l’allargament de la vocal amb voluntat d’exagerar, se’n solen posar tres o més. I en cas que hi hagi d’anar accent, s’ha d’escriure a l’última vocal (buaaà) o bé a totes (buààà).
  4. Les onomatopeies també participen en la creació de noves paraules: xiuxiuejar, dringuejar, raucar, piuladissa, miolar…
  5. Algunes són manlleus d’altres idiomes i, en aquests casos, és preferent la forma adaptada per sobre de grafies estrangeres. Per exemple, s’aconsella escriure esnif i no sniff.
  6. Similars a les onomatopeies, hi ha mots de creació expressiva que no imiten cap so però que suggereixen una idea a partir del valor psicològic de les seves vocals o consonants. Ex.: batzegar: sacsejar, remoure amb violència. En aquest mot de creació expressiva la presència de les consonants b, t i z evoca la idea de terrabastall.

Per a més informació, us recomanem que consulteu el Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva i el Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, amb equivalències en anglès, espanyol i francès.

Sobre el sexisme lingüístic: 8 de març i de marça

Sexisme lingüístic i no lingüístic

Casualment, el consell redactor de N. de la T. és totalment femení, o sigui que per fortuna estalviem saliva i tinta prescindint de duplicacions del tipus col·laboradors i col·laboradores, escriptors i escriptores, redactors i redactores… Bé, santes redactores, això sí. I en un dia com avui, ens avindrem a tractar un tema d’allò més terrenal: l’anomenat sexisme lingüístic.

Si bé la discriminació que el sexe femení ha patit tradicionalment a la nostra societat és un fet incontestable, mica en mica es van fent passos cap a un tractament equivalent en les possibilitats de desenvolupament personal i de presa de decisions entre homes i dones. Però no ens enganyem: encara queda molt camí per recórrer.

Com a traductores, en aquesta entrada ens centrarem en la llengua.

La llengua, reflex de la societat

La llengua no posseeix de manera intrínseca característiques sexistes, ni racistes, ni ideològiques, però és un òrgan viu que evoluciona i es transforma d’acord amb els canvis que el conjunt dels seus parlants experimenten com a societat. En aquest sentit, fa temps alguns oficis, professions o càrrecs eren considerats exclusivament femenins o masculins. Com a reflex d’això a la llengua, alcaldessa i jutgessa ja no s’entenen com la muller de l’alcalde i del jutge respectivament, tot i que encara podem trobar aquesta accepció en desús en alguns diccionaris.

Un altre exemple d’aquests canvis és el desterrament del tractament de senyoreta per a les dones no casades, ja que no es correspon amb el tractament masculí, que és de senyor en tots els casos amb independència de l’estat civil.

dia de la dona, sexisme lingüístic

Gènere i sexe

Des d’un punt de vista lingüístic, no hem de confondre el gènere amb el sexe. El gènere és una categoria gramatical que fa referència a les paraules i el sexe fa referència als éssers vius que es poden classificar en mascles o femelles.

Tradicionalment, el gènere no marcat, és a dir, la categoria genèrica per referir-se a persones el sexe de les quals no es vol especificar, ha tingut sempre la mateixa forma que el masculí. Però, de fet, el gènere tal com l’entenem nosaltres (masculí, femení i, en algunes llengües, també neutre) és una categoria inexistent en la gran majoria de les llengües del món, com per exemple en l’anglès. Això converteix necessàriament els parlants d’aquestes llengües en sexistes?

La flexió o l’absència de flexió de gènere no té connotacions sexistes implícites, és el contingut semàntic que els parlants associen al gènere el que pot traspuar aquest sexisme. De fet, aquest contingut semàntic és el responsable de les diferències de significat entre cortesà/cortesana, peixater/peixatera, home públic/dona pública, i altres parelles en les quals el tret distintiu és generalment despectiu.

L’economia del llenguatge i prioritzar la intel·ligibilitat

En els últims anys, organismes públics i institucions han proposat guies on s’aborden estratègies per evitar el sexisme lingüístic en el llenguatge de l’administració. Algunes de les recomanacions són l’ús de mots col·lectius i genèrics (personal o plantilla per treballadors), les formes despersonalitzades (Amb la col·laboració de: en comptes de Col·laboradors), els mots persona i part (persona interessada, part demandant) i com a últim recurs i amb limitacions, les formes duplicades senceres o abreujades segons el tipus de text (el secretari o la secretària, els ciutadans i les ciutadanes, funcionari/ària, catedràtic/a).

En general, considerem l’aplicació raonada d’aquestes mesures un fet positiu, si bé un abús d’aquestes formes pot anar en detriment de la concisió i la intel·ligibilitat d’un text, exposar-lo a malentesos no desitjats a causa de les concordances (psicòlegs i psicòlogues joves) i crear un efecte del tot encarcarat (Els pares i mares dels alumnes i les alumnes nous i noves volen conèixer els professors i professores).

dones al món laboral

En definitiva, tot i que algunes mesures per evitar el sexisme lingüístic i promoure el llenguatge políticament correcte són aconsellables, creiem prioritàries altres iniciatives per combatre la discriminació per raó de sexe a la nostra societat. Al cap i a la fi, sembla lògic pensar que si visquéssim en una societat totalment justa i equitativa, ben pocs (i poques!) s’entestarien a voler duplicar substantius i adjectius. Senzillament perquè no hi hauria cap raó per donar més visibilitat a la dona.

Per tant, si bé la llengua ha de tendir a ser respectuosa i alhora precisa, també cal tenir en compte que la funció bàsica del llenguatge és la comunicació. Cal trobar, doncs, el difícil equilibri entre la genuïnitat de la llengua, el principi de claredat i una expressió de les idees més justa i equitativa.